1.- Orígens del Catarisme.

2.-El Catarisme.

3.-La croada: Crònica de la desfeta de Muret

4.-El Catarisme a Catalunya

1.- Orígens del Catarisme:

Segons els historiadors més erudits (Anne Brenon, Jesús Mestre, X. Escura...) el catarisme beu de fonts del primer model de cristianisme, juntament amb la idea dualista del bé i del mal escampada pels maniqueus per l'Europa de l'any 1000; els quals seguien el procediment dualista dels Bogomils. Sigui com sigui, es creu que precisament el pensament bogomil és l'antecedent càtar, basat a la pràctica, en una existència d'humilitat i penitència, juntament amb la pregària, la vida interior, vestits de manera senzilla, i amb una vida marcada pel caminar contínuament i la mendicitat.

2.- El Catarisme:

Per tant, en contraposició a l'església de Roma, el catarisme promou una església bada en l'amor, amb un retorn al cristianisme primitiu, més senzill i espiritual.
Ben aviat el catarisme ja s'esten per la Llombardia, l'Imperi germànic, la Provença, el Pirineu Català i, sobretot pel Llenguadoc.
Els Càtars equiparen el paper de la dona amb l'home, i rebutja la costosa, arrogant i feixuga organització eclesiàstica de Roma; tot això encaixa perfectament amb l'evolucionada i brillant societat Occitana (terra de trobadors), que veu amb bons ulls que una religió afavoreixi les activitats mercantils i financeres, a diferència del catolicisme, i sobretot que promogui la supresió dels drets i privilegis feudals així com comdemni la feudalitat eclasiàstica. Tot això a l'Europa del segle XIII, és un fet insòlit.
Al Llenguadoc i Occitània, la influència càtara s'escampa a velocitat de vertigen: Senyors, cavallers, burgesos, mercaders, pagesos i fins i tot monestirs sencers amb bisbes catòlics es passen al catarisme. Gairebé tots els nobles i cavallers occitans, siguin catòlics o càtars, acullen amb respecte els bons homes i les bones dones (que és així com se'ls coneixia) als seus castells, on fins hi tot se'ls hi encomanava l'educació dels seus fills nobles.

3.- La croada:

3.1. Preliminars d'una croada contra cristians:

Ens hem de situar al 1119 d.c., durant el Concili de Tolosa, el Papa ja adverteix els senyors occitans que han de fer front a una heretgia, el catarisme, que comença a arrelar al llenguadoc. Al 1198 i a Roma, es produeix un canvi de Papa, Alexandre III es substituït per Innocenci III; aquest, espantat per l'èxit i l'expansió del catarisme comença a organitzar l'estratègia per erradicar-lo.

En aquelles èpoques el comte de Tolosa era Ramon VI el qual no dissimulava la seva antipatia envers Roma i, a diferència del seu para Ramon V, accepta el catarisme perquè és una interpretació evangèlica i una filosofia molt ben acollides per tots els estaments del seu comtat.

Al 1204 el comte de Tolosa Ramon VI es casa amb Elionor, germana del Rei catalano-aragonès Pere I el Catòlic. Aquest es casa amb Maria de Montpeller, enllaç que reforça encara més la influència reial catalana del Casal de Barcelona a la Provença.

El sobirà de la Corona d'Aragó és molt ben considerat a Roma, encara que defensi públicament el comte de Tolosa. Pere vol neutralitzar l'amenaça que està sobre els seus vassalls occitans i continua la seva estratègia d'equilibri i conciliació. S'organitza a Carcassona un col·loqui entre catòlics, càtars i valdesos per encarrilar, via diàleg, l'enfrontament entre esglésies cristianes.

Entre el 1204 i el 1207 Innocenci III pressiona insistentment el rei Francès Felip-August per tal que es comprometi amb la força de les armes a combatre l'heretgia, però de moment aquest està massa ocupat disputant Normandia, la Bretanya i Aquitània als anglesos. La comissió papal integrada per Pere de Castellnou i altres monjos del Císter que havien recorregut terres occitanes arriba fracassada i frustrada a Montpeller després de provocar el rebuig unànime de la població occitana: el clergat catòlic està prou desprestigiat. Es produeix un canvi d'estratègia cal imitar la modèstia i pobresa dels bons homes càtars, que, amb el seu exemple arriben més al cor de la gent que no pas l'arrogància i la supèrbia del clergat catòlic. Davant aquest canvi d'estratègia, els càtars desafien els predicadors catòlics a mantenir debats públics oberts amb ells.

Roma està esverada, el fracàs dels debats públics, la imparable propagació de la doctrina càtara ja s'estén per tot Europa (especialment per Alemanya i Flandes), l'església catòlica és cada vegada més desprestigiada i discutida. Aquest fet porta al Papa a excomunicar el comte de Tolosa Ramon VI. La beligerància de Roma fa que els occitans s'identifiquin amb el seu comte i facin cada vegada més pinya al seu entorn.

La gota que va fer vessar el vas fou l'assassinat del llegat Papal, Pere de Castellnou, a mans d'un cortesà del comte de Tolosa. Els càtars no hi tenen res a veure, però és l'excusa perfecte que necessita Roma per fer una crida a la cristiandat per prendre les armes contra l'heretgia.

3.2. La croada en marxa:

1209 Lió, l'exercit croat en marxa el primer objectiu croat és Besiers. El 25 de juliol de 1209 es produeix la carnisseria de Besiers. Quan el setge comença els ciutadans es recullen a les esglésies. L'exercit croat entra massa fort a la cuitat i comença una matança indiscriminada a les cases, al carrer, dins i fora d'esglésies. Homes, dones i infants son degollats sistemàticament sota el lema de "mateu-los a tots que Déu ja reconeixerà els seus". La ciutat és saquejada, arrasada i incendiada. Tots els seus 20.000 habitants són exterminats.

El primer d'agost del 1209 l'exèrcit croat arriba a Carcassona que és plena a vessar de refugiats. El rei Catalano-Aragonès Pere I, assabentat de la matança de Besiers viatja ràpidament a Carcassona per intentar fer de mediador, però fracassa en el seu intent i se'n torna a Barcelona abatut. El vescomte Ramon Roger és fet presoner a traïció i mort posteriorment; gairebé la totalitat de la població es pot escapar de nit per un túnel. Dels 500 que no han pogut fugir, 400 són penjats o cremats vius.

Els comtats ocupats necessiten el nomenament d'un nou Senyor i aquest serà Simó de Montfort que professa un odi profund a la culta, rica i tolerant civilització occitana. Tot el Llenguadoc el mira amb odi i l'assenyala com el màxim responsable de les tragèdies. Montfort s'adona de la seva feblesa i com a nou Senyor d'aquelles terres vol retre homenatge al sobirà Senyor de la Provença: El Rei Pere I. Aquest rebutja l'homenatge i menysprea públicament Montfort que li nega la legitimitat per succeir el malaurat Ramon Roger. El monarca Catalano-Aragonès es comença a convèncer que aquella croada, sota un pretext religiós, amaga un objectiu clar de conquesta i encoratja els Senyors del Llenguadoc a negar la legitimitat de Montfort.

El 1210 es reprèn la croada amb força, Montfort continua la marxa per terres del vescomtat de Carcassona i arrassa petites poblacions i castells. Els seus habitants són cremats vius en massa i els cavallers i barons occitans penjats a la forca. Cauen Mirapeis, Menerba, Termes, Puigvert...

El compte de Tolosa Ramon VI  es queixa públicament al papa de la conducta tan poc cristiana de Montfort, aixi com del comportament injust i arbitrari del legat papal.

El 1211 el rei Pere I de Catalunya-Aragó s'ofereix de garant per tal que els legats atorguin al comte de Foix una treva indefinida. El sobirà de la corona d'Aragó assegurarà amb la presencia permanent de les tropes catalanes a Foix el compliment de les ordres papals. A canvi, però el rei Pere es veu obligat a acceptar el vassallatge de Simó de Montfort i a pactar el futur casament de l'hereu del rei (el futur Jaume I de 3 anys) amb la filla de Simó. Tot i això no s'aconsegueix pacificar la situació, Ramon VI abandona el concili de Narbona indignat per les innacceptables condicions que li pretenien imposar, entre d'altres que les propietats comtals passessin a l'abat Arnau Amalric i a Simó de Montfort i el seu exili per tal de lluitar a Terra Santa tot el temps que els llegats decideixin. Indignats, nobles, burgesos i tota la ciutat e Tolosa -càtars i catòlics- donen suport al seu comte.

3.3 Crònica de la desfeta de Muret:

Gener del 1213, el camte  de Tolosa demana ajut al Rei Pere. Després de la victòria a Las Navas de Tolosa, el prestigi del sobirà Catalano-Aragonès és molt alt. Aquest intenta defensar els occitans davant del papa i es queixa dels procediments dels croats a occitània. És el moment d'una gran decisió històrica: el rei pere accepta el jurament de fidelitat que li han ofert el comte de Tolosa, Ramon VI, i el seu fill, Ramon VII. tolosa s'omplirà de barons i cavallers catalans rebuts amb una cordialitat que mai han tingut els francesos. Pere I decidieix actuar com a Rei i protegir els seus vassalls que no pas actuar com a catòlic, les pressions foren terribles.

Cal recordar que el jurament de vassallatge dels principals senyors occitans feia sorgir una potència política i militar que enfonsava tot l'equilibri geopolític europeu que roma havia anat reconstruint d'ençà de la desintegració de l'imperi de Carlemany, el pirineu esdevé l'espinada d'un gran estat regit pel monarca amb més prestigi de la cristiandat.

El 8 de setembre de 1213 el rei Pere entra a terres Tolosanes i és acollit amb aclamacions i gran fervor popular, la seva host és formada per un miller de cavallers. A Muret es troben totes les tropes: les Catalano-Aragoneses, les del comte de Tolosa i les dels comte de Foix i Comenge. Aquestes decideixen posar-hi setge, la guarnició croada es troba dins la ciutat.

El vespre de l'11 de setembre del 1213 el pànic entre els croats s'estén, volen impedir l'entrada en batalla del rei catalano-aragonès a favor dels croats. La nit de l'11 al 12 de setembre és força moguda. Arriben a Muret alguns croats més fidels a Montfort que resisteix dins a Muret el setge i és conscient de la inferioritat, no els resten queviures per resistir ni un dia més. En el "llibre dels feyts" de Jaume I diu que el rei pere es passa tota la nit folgant amb una dona, de manera que l'endemà, tot oint missa, ni parar dret no podia. A la matinada del 12 de setembre el rei Pere i els caps de la seva host es reuneixen en un prat amb els tres comte occitans i els seus seguicis respectiu per celebrar consell abans de la batalla. Pere fa saber que vol una batalla a camp obert per tal que els seus cavallers puguin esclafar la famosa cavalleria pesant francesa (la victoriosa batalla de la Navas de Tolosa encara es present), està convençut que Montfort encara no ha trobat cap adversari de la seva talla. El comte de Tolosa per la seva banda és més prudent i, coneixedor de l'enemic, proposa esperar l'enemic i rebutjar-lo amb el llançament de pedres amb ballestes contraatacant tot seguit, això faria encerclar l'enemic. El noble aragonès Miquel de Luèsia ridiculitza la proposta del comte Tolosa i el titlla de covard, Ramon VI ofès diu que s'ho facin com vulguin.

Montfort fa sortir tres esquadrons per la porta est i fa que costegin les muralles al llarg del Garona tot simulant una maniobra de fugida. Després de travessar el riu Loja, però, el primer esquadró dóna mitja volta cap a l'esquerra i ataca el homes comandats pel comte de Foix. Davant l'atac inesperat la cavalleria Aragonesa-Catalanad'avantguarda s'entrebanca amb les màquines de guerra i la infanteria tolosana, provocant una situació de gran desordre que impossibilita l'organització del contratac. El primer cos francès s'uneix ràpidament al segon cos en direcció als cavallers catalans i aragonesos comandat pel mateix rei Pere. El monarca catalano-aragonès, alarmat per la fallida de l'avantguarda del comte de Foix, es llança temeràriament a l'atac sense ordre ni tàctica. La topada entre els dos exèrcits és brutal.

Abans de la topada, el rei ha canviat les seves armes reials i senyals heràldics amb els d'un cavaller seu. Alain de Roucy i Florent de Ville han jurat matar el rei i s'obren pas amb una obsessió suicida sense tornar els cops que els cauen al damunt, cap a la bandera de les quatre barres que sosté Miquel de Luèsia. Alain de Roucy creu haver trobat el Rei i es llança al damunt del cavaller que duu l'armadura reial. En fer-lo caure al primer cop d'espasa se n'adona que no és l'alta i fornida figura del rei Pere. El sobirà, que ho ha vist crida enardit i es dirigeix a llançar-se damunt dels francesos. Amb els seus homes Alain de Roucy i Florent de Ville envolten Pere per tots costats. En una carnissada lluita cos a cos i encerclat, el rei Pere I cau mortalment ferit juntament amb els seus homes més propers que cauen al seu costat, entre ells Miquel de Luèsia.

La notícia de la mort del rei escampa el pànic entre els soldats i els cavallers aliats. Els cavallers catalans i aragonesos reculen dispersos i desordenadament enmig d'una gran confusió. Les tropes tolosanes, desorientades, aterrides i sense comandament, fugen en paorosa desbandada. Montfort els cau al damunt i fa una autèntica carnisseria. Molt tolosans s'ofeguen en voler pujar a les barques per fugir aprofitant el ràpid cabal del Garona (el 1875, en una crescuda del riu va escupir una gran quantitat d'ossos prop de Saubens).

Després de la desfeta i quan la cavalleria croada encara persegueix els darrers soldat tolosans, els croats assetjats a Muret surten de les muralles i rampinyen els vestits i les armes de tots els catalans, aragonesos i tolosans estesos al camp de batalla, prop de 20.000.

Simó de Montfort busca deleròs el cos del rei Pere entre l'estesa de milers de cadavers nus espoliats. Els seus cavaller el duen al lloc on Pere ha caigut. Montfort, fortament impressionat davant del cadàver del llegendari guerrer Catalano-Aragonès, Pere I dit el Catòlic, comte de Barcelona, rei d'Aragó, senyor del Rosselló, de Montpeller i la Provença, de Bearn, de Carcassona i Besiers. Fa aixecar el cos amb honors de rei i posteriorment el lliurarà a Tolosa.

3.4.- La croada continua: El crepuscle occità:

4.- Catarisme a Catalunya:

Quan parlem del catarisme a casa nostra hem de fer una breu ullada als orígens de la Corona d'Aragó.