El poble de Mauthausen poc te a veure amb el camp de concentració. Els seus habitants es dediquen als recursos fluvials i a  l'agricultura. Anteriorment el principal recurs econòmic de la zona eren les canteres de Wiener-Graben.

                   


D'aquestes canteres en van sortir les pedres per tal de fer els carrers de la majoria de ciutats d'Àustria, inclosa Viena.

A causa d'aquest recurs tan valuós, i per explotar-lo, Hitler va decidir construïr el camp de Mauthausen. De tota manera, amb el temps, el camp es va anar extenent en diferents subcamps, com podrien ser el de Gusen I i Gusen II, Steyr, Ebensee, Melk... i en Kommandos externs com el de Vöcklabruck, guiat per César Orquín i depenent directament dels SS i del camp central de Mauthausen. Gràcies a aquests comando format majoritàriament per espanyols, dins de la penúria, molts van poder evitar, ni que sigués temporalment, les atrocitats que es vivien al camp central. Al Kommando de César el menjar era repartit entre tots i tots s'ajudaven quan veien algú que estava una mica fluix.

Mauthausen fou una societat paral.lela, una perfecta sistematització de la mort quotidiana.

Francesc Comellas, deportat núm 4.717, (Castellar del Vallès el 1917-Linz, Àustria, 2001), explica: "El nombre de calories era del tot insuficient, estava pensat perfectament perquè el nostre cos defallís al cap de tres o quatre mesos. Entraves d'entre 300 a 500 calories, mentre que en gastaves prop de 3000 al dia"

Durant gairebé cinc anys, la gran majoria de deportats van viure aillats del món real. Molts van deixar la pell en la construcció del camp, en els 186 famosos escalons de pedra.

Mauthausen era considerat un camp de tercera classe, és a dir d'extermini; fou el primer camp que va funcionar amb aquest nom de Ausmerzungslager, des del principi de la guerra.

El treball dels pesos estava encaminat a l'extermini total.

Mauthausen està envoltat d'un mur gruixut i té l'aspecte d'una sinistra fortalesa medieval.

Amb l'excepció d'algun edifici, el camp de concentració i gran part de les intal.lacions industrials dels voltants van ser construits pels propis presos

També a la Wiener-Graben es troba el que s'anomena el mur dels paracaigudistes, aquest nom el van posar els propis presos; és una paret vertical que cau directament sobre la pedrera, on els alemanys llençaven els presos dels quals es volien desfer ràpidament, els feien "volar" a veure si es mataven a la primera, o a la segona... "primer senties els crits dels SS i després els dels presos quan els empenyien cap al precipici. Ens dèiem, Mira, un altre" F.Comellas.



"Un grup de 334 jueus holandesos va arribar al mes de maig del 1941 i va ser exterminat en 15 dies. Els feien pujar pedres tot el dia, alguns queien o els feien caure, i d'altres els tiraven per la paret dels paracaigudistes. El comandant Ziereis els esperava a dalt que arribessin, un dels jueus va arribar a dalt i va caure amb la pedra a sobre; el comandant li va donar puntades de peu al cap fins que li va començar a sortir tot de sang, el va deixar allí mort."

Segons Francesc Comellas, havies de tenir una habilitat que ells necessitessin cobrir i si eres espavilat podies entrar a fer feines menys feixugues, com els fotògrafs Antoni Garcia i Francesc Boix.

J.Amat-Piniella, continua: "Amb l'avançament de la guerra cap al front soviètic, van començar a arribar gent dels païssos de l'est. Aquell vespre van arribar un grup de Txecs... Franz Ziereis preguntà al primer de la filera d'on era i si era jueu i comunista, el Txec va respondre que no era ni jueu ni comunista, que era Txec. Llavors el comandant va donar un cop de puny al mentó i s'abraonà sobre la presa, encegat i borratxo com estava el comandant anava cridant "Comunista, dels que assassinen per l'esquena, criminal, sabotejador". El Txec es protegia com podia i negava que fos comunista. A la visió de la sang que li xarbotava pel nas i per la boca de l'home, la ira de Ziereis s'encenia encara més, li acabà enfonsant la bota de claus a les costelles. Els altres SS havien pres exemple del seu superior i cadascú havia triat la seva víctima. En el desordre de la placeta de presentació era esgarrifós, cossos nus, morts o agonitzants, es barrejaven amb les robes i les maletes esventrades dels malaurats. Tolls de sang coagulada empastifaven el paviment. En la seva borratxera el SS acabaven amb una víctima i començaven per una altra. Contra aquells Txecs només hi havia una ordre d'internament i no d'extermini inmediat."




 

El desig d'evasió era ben latent en tots els presos, però les penes a mort imposades per tots aquells que ho intentaven i contra tot els que eren acusats només de cómplices, feia que les intencions d'escapar de l'infern minvessin.

Amat-Piniella: "Els internats del block 20 depenien directament de la Gestapo, era el block dels comdemnats a mort, reus d'alta traició contra el règim nazi. Van protagonitzar un dels afers d'evasió més importants, es van escapar uns 700 homes. Les SS van començar una batuda per tal de capturar els evadits.  La majoria, però van morir de fred i d'inanició, altres abatuts pels trets de la pròpia SS. Els boscos veïns aparegueren sembrats de cadàvers, però malgrat la mobilització del pais, mancaven uns 200 homes!"

Més tard s'ha sabut que cinc o sis d'aquells valents militars soviètics, especialitzats en la guerra de guerrilles a la reraguarda enemiga aconseguiren arribar a les avançades de l'Exèrcit Roig i salvar-se, així mateix una seixantena d'aquests mateixos evadits també es salvaren al trobar els Partizans a l'antiga Txecoslovàquia. Era el gener de 1945 i s'ensumava que la guerra podria acabar cap a la primavera.

Gusen fou un dels camps més cruels de tot el sistema concentracionari nazi. A Gusen és on es van fer més experiments genètics i mèdics; el Dr. Krebsbach era el cap de totes les proves que es feien als interns i que bona part es guarden al museu de la Universitat de Graz.Està documentat que al gener del 1942, sota la direcció del mateix doctor 732 republicans espanyols i catalans (Spaniards) i 571 soviètics foren executats mitjançant injecció directa al cor per tal de comprovar la reacció del cos humà.

El 2 de març de 1942 comencen les proves de gasejament a Gusen. Soviètics, en primer lloc i espanyols, catalans i polonesos el mateix dia foren gasejats per tal de provar el gas Zyclon-B.

Pablo Escribano, deportat a Mauthausen núm 4743, "No es pot explicar amb paraules tot el que vam viure allà dins, tant d'horror, tant de sofriment. A vegades encara ara em desperto a la nit, plorant, i preguntant-me si realment hi vaig estar i si realment en vaig sortir en vida".

Dels camps de Gusen I i Gusen II, depenents administrativament de Mauthausen, només en queden els crematoris, i una plaça.

Mauthausen-Gusen fou alliberat el 5 de maig de 1945 per la 11a. divisió blindada US.


                         

A diferencia dels altres deportats, els republicans que van sobreviure a l'holocaust es van trobar que després de l'alliberament no tenien on anar. Després de sortir dels camps feia nou anys que combatien. Havien patit la Guerra més llarga i ells mateixos s'anomenaven la "generació de la carmanyola" per les poques ocasions en què havien pogut menjar en condicions normals.

Només un petit grup va romandre a Àustria (com Francesc Comellas) o Alemanya, però la majoria es dirigiren a França, on es van formar petits nuclis d'exiliats que no paraven de créixer per les arribades dels perseguits polítics d'Espanya.

-Veure testimoni de Pablo Escribano a París (2002).

-Veure declaració de Franz Ziereis, en l'interrogatori fet abans que aquest morís.

-Veure declaració de Francesc Boix davant el Tribunal Militar Internacional de Nüremberg