4.- Generacions d'ordinadors.
4.1.- Primera generació d'ordinadors. (1951-1958)
4.2.- Segona generació d'ordinadors. (1959- 1964)
4.3.- Tercera generació d'ordinadors. (1964-1970)
4.4.- Quarta generació d'ordinadors. (1971- 1981)
4.1.- Primera generació d'ordinadors (1951-1958).
En la primera generació d'ordinadors s'engloba desde l'any 1951
fins a 1958. Els ordinadors d'aquesta primera generació
utilitzaven tubs de buit per tal de processar l'informació. Els
encarregats o operadors introduïen les dades i els programes en
un codi especial mitjançant unes targetes perforades. L'
emmagatzemen intern de l'informació s'aconseguia amb un tambor
que girava ràpidament, sobre el qual un dispositiu de lectura i
escriptura col·locava marques magnètiques.
Aquests ordinadors de tubs de buit eren molt més grans i
generaven un quantitat de calor molt més elevada que els models
contemporanis. Eckert i Mauchly van contribuir al desenvolupament
dels ordinadors de primera generació formant una companyia
privada i construint UNIVAC I, que va ser l'ordinador que el
Comitè del cens va utilitzar per avaluar el cens de 1950. L' IBM
tenia el monopoli dels equips de processament que utilitzaven
targetes perforades, i estava tenint una gran pujada en productes
com : trinxadors de carn, bàscules per a comestibles, rellotges
i altres articles, però no obstant no havia aconseguit de fer-se
amb el contracte per el cens de 1950.
Va començar llavors a construir computadors electrònics i la
seva primera entrada en aquest mercat va ser a través del IBM
701 l'any 1953. Després de un lent però excitant inici l' IBM
701 es va convertir en un producte viable comercialment. Tot i
així un any després de l'aparició del 701 va ser introduït el
model IBM 650, el qual es la raó per la que IBM disfruta avui en
dia de gran part del mercat dels ordinadors. L'administració de
la IBM va assumir un gran risc i va estimar la venda d'uns 50
computadors. Aquest nombre era més gran que la quantitat de
computadors instal·lats en aquesta època als Estats Units. De
fet l' IBM va instal·lar 1.000 ordinadors.
La resta és història. Encara que cars i d'un ús molt limitat
els ordinadors van ser ràpidament acceptats per les companyies
privades i sobretot per el govern. A la meitat dels anys 50 IBM i
Remington Rand es van consolidar com a líders en la fabricació
mundial d'ordinadors.
4.2.- Segona generació d'ordinadors (1959-1964).
La segona generació d'ordinadors va desde l'any 1959 fins al
1964. El fet que va marcar el pas de la primera a la segona
generació va ser l'invenció del transistor per Transistor
Comptabilidad limitada, aquest invent va canviar radicalment el
panorama dels ordinadors ja que l'aparició dels transistors va
permetre la creació de ordinadors més ràpids, mes petits i amb
menys necessitats de ventilació.
Però tot i amb la utilització de transistors el cost d'el·laboració
seguia sent una porció molt significativa del pressupost d'una
companyia. Els ordinadors de la segona generació també
utilitzaven xarxes de nuclis magnètics en lloc de els tambors
giratoris anteriorment utilitzats per l'emmagatzemen primari.
Aquests nuclis contenien petits anells giratoris de material magnètic,
entrellaçats, en els quals es podrien emmagatzemar dades i
instruccions.
Els programes de computadores també van millorar. El COBOL (
Common Busines-Oriented Languaje) desenvolupat durant la primera
generació estava ja disponible comercialment. Per tant els
programes escrits per un ordinador podien transferir-se i
introduir-los a un altre ordinador amb el mínim esforç.
Escriure un programa ja no requeria entendre plenament el
hardware de la computació. Els ordinadors de la segona generació
eren substancialment més petits i ràpids que els de tubs de
buit , i es van utilitzar per a noves aplicacions, com per
exemple els sistemes de reserva de les línies aèries, el
control del tràfic aeri, i simulacions per l'ús general.
Les empreses van començar a aplicar els ordinadors per a
treballs d'emmagatzemen de registres, també al control dels
inventaris, nòmina i contabilitat. La marina dels Estats Units
va utilitzar els ordinadors de la segona generació per crear el
primer simulador de vol : Whirlwind I . HoneyWell es va
posicionar com el primer competidor durant la segona generació d'ordinadors
i juntament amb Burroughs, Univac, NCR, CDC, es a dir els més
grans competidors de IBM durant la dècada dels seixanta es van
conèixer amb el nom de grup BUNCH ( que són les sigles de
Burroughs, Univac, Ncr, Cdc i Honeywell.).
4.3.- Tercera generació d'ordinadors (1964-1970).
La tercera generació d'ordinadors es la que comprèn desde l'any
1964 fins al 1970.
TECNOLOGIA.
L'any 1958 Kilby de Texas Inst. va concebre l'idea de realitzar
un circuit integrat monolític, això és, la construcció d'un
circuit sencer en substrat de Germani (Ge) o Silici (Si). En
diferents substrats semiconductors va construir una resistència,
un condensador, transistors, etc. Les connexions entre els
diferents elements les realitzava per termocompresió amb fils d'or,
però ja en la seva patent indicava la possibilitat de que les
components podrien ser integrades per un únic substrat de
semiconductor i les interconexions suggeria que s'efectuessin
dipositant sobre la superfície, tires de material conductor, tot
formant una espècie de pistes.
El 1960, en un congrés va anunciar la seva idea sobre els
circuits sòlids, que més endavant s'anomenaran circuits
integrats. Els primers desenvolupaments comercials amb èxit es
deuen al desenvolupament de la denominada tecnologia planar,
proposada per Noyce i Moore, consistent en la fabricació de
dispositius fotolitogràfics i de difusió tèrmica. Aquesta
proposta va possibilitar la comercialització de circuits
integrats a partir de 1961 per Fairchild i Texas Inst..
La tecnologia integrada fa possible la construcció en un sol
bloc de semiconductor, un circuit que realitzi una funció electrònica
complexa ( portes lògiques, biestables, etc.) Els diferents
elements queden connectats directa i inseparablement, obtenint
sobre el substrat de cristall una espècie de microfotografia del
circuit.
Alguns dels fets més rellevants de la nova tecnologia són els
següents:
· El baix cost dels transistors que inclou el circuit integrat,
va fer possible disseny de circuits cada cop més complexes i
perfectes.
· Al estar tots els components d'un circuit molt pròxims, en el
mateix cristall , el temps de retard en la transmissió de
senyals entre dos punts diferents es mínim.
· Es redueix el consum d'energia i s'augmenta la fiabilitat dels
circuits.
· S' aconsegueix la miniaturització.
· Es redueix considerablement el cost, donat que:
- Es pot automatitzar considerablement la construcció dels circuits, ja que es poden fabricar amb grans sèries.
- Els nous dispositius no només contenen commutadors, sinó circuits complerts; es a dir, es redueix considerablement el treball manual d'interconexió de components, es construeix simultània i automàticament tot el circuit.
Per adonar-se del avanç que tota aquesta tecnologia va
suposar, s'ha de recordar que l'ENIAC contenia aproximadament 20.000
commutadors (18.000 lampares de buit i uns 1500 relés), també
el que vol dir que tots els seus circuits podrien haver estat
integrats fàcilment en un circuit VLSI ( un molt gran escala d'integració).
De fet qualsevol calculadora electrònica de butxaca actual
realitza funcions mes complexes, més ràpidament, i amb més
exactitud i precisió que l'ENIAC , i sense necessitar per això
una superfície de 140 m2.
Tecnològicament, la tercera generació d'ordinadors es
caracteritza per l'utilització de circuits integrats SSI ( una
petita escala d'integració) i MSI ( mitjana escala d'integració),
substituint els circuits de transistors directes, i conseguint
així una reducció significativa en el cost i el tamany físic.
També poc a poc es van anar imposant les memòries realitzades
amb circuits integrats, desplaçant les memòries de nuclis de
ferrita.
ORDINADORS.
En aquesta època es desenvolupen grans ordinadors, donant servei
a una gran diversitat de terminals de treball en forma local o
remota. Aquest fet propicia que es desenvolupessin procediments
per compartir els recursos dels ordinadors com l'unitat central
de processador, memòria, perifèrics...
També es va desenvolupar la memòria virtual, aquesta permet a l'usuari
fer programes d'una capacitat molt superior a la que físicament
té l'ordinador. Això fa possible que la capacitat màxima dels
programes vingui limitada per l'espai que es reserva en el disc
per ella i no per la memòria principal.
La memòria virtual permet que augmenti el nombre de processos en
la memòria principal en execució concurrent, ja que amb ella
només és necessària que estigui a la memòria principal un
tros mínim de cada procés, i no el procés complert.
Aquesta memòria es basa en que les instruccions d'un programa
que s'executa successivament estan en direccions molt pròximes i
en que els programes acostumen a estar redactats bastant
linearment.
En un sistema de memòria virtual es manté en el disc un arxiu
amb l'imatge del procés complert, que esta trossejat en pàgines
o segments.
En aquesta època se li va donar molta utilitat al disseny del
ordinador.
L' unitat de control micro-programada és la descendent de la
unitat de control cablejada , la qual es genera mitjançant
circuits lògics.
El introductor de l'unitat de control micro-programada va ser l'anglès
Maurice V. Wilkes anys abans, el 1951. I és la seqüència de
senyals que es codificada e introduïda en una petita memòria
denominada micromemòria en la CPC.
Podem tenir una paraula amb tants bits com portes lògiques
poguem controlar, cada bit implica una porta, es a dir un 0 o un
1( 1 obrir-la, 0 tancar-la).
Avantatges:
· Necessita menys Hardware, per el contrari, no obstant, és
necessita més micro-memòria però aquesta és més barata.
· És més fàcil verificar la seqüència i dissenyar-la i més
fàcil la comprovació de seqüències també.
En aquesta època es va perfeccionar i generalitzar l'ús de las
tècniques de processament concurrent o paral·lela com
multiprogramació i multiprocessament.
Es pot considerar que la consolidació d'aquesta tècnica es deu
a l'introducció en alguns models de la sèrie IBM 360. Els
aspectes més destacables del IBM 360 és que es va concebre com
una línia o família d'ordinadors utilitzable tant per
aplicacions comercials com per aplicacions científico-tècniques.
Tots els models de sèrie tenien el mateix repertori de
llenguatge màquina i el mateix sistema operatiu, només variava
el preu i les prestacions degut a diferents complements que podia
tenir.
El model inferior de la sèrie era comparable a l'ordinador més
petit d'IBM de la generació anterior i el model superior era
molt més potent que el model 7090 ( el millor ordinador de la
generació anterior). Alguns models de la sèrie 360 van difondre
per primer cop tècniques com la microprogramació ,memòria caché,
canals E/S (Entrada/ Sortida), controladors DMA, i d'altres
millores que contenen tots els ordinadors actualment.
Va ser el primer ordinador comercial que utilitzava circuits
integrats.
D'altres equips a destacar van ser l'UNIVAC, i els
superordinadors escalars CDC 6600 ( que van utilitzar per primer
cop el dispositiu E/S programable), CDC 7600 i CDC sèrie CIBER
que aconseguien unes prestacions màximes de l'ordre de 15 a 20
mFlop/s ( milions d'instruccions per segon).
El 1963 l'empresa Digital Equipament Corporation va començar a
comercialitzar una sèrie d' ordinadors denominats PDP, aquest
tipus d'ordinadors eren coneguts com a "miniordinadors"
, i van representar una revolució. Es tractava de comercialitzar
petits equips informàtica aprofitant al màxim les característiques
dels circuits integrats. El seu preu era realment més econòmic
que el dels ordinadors convencionals de l'època i el seu ventall
d'aplicacions molt ampli, doncs anava desde satisfer les
necessitats d'un petit departament d'una universitat o empresa,
fins a ser utilitzat en control industrial, com ordinador d'us
específic dedicat en exclusiva a una sola aplicació. Es a dir
les prestacions son comparables a els millors i més grans
ordinadors de la segona generació.
El nivell superior d'aquests equips es va anomenar "maxi-minis",
i es van introduir per incloure sistemes organitzats en paraules
de 32 bits, capaços de suportar al menys 16 terminals remots i
amb la memòria principal superior a 1Mbyte. El seu
desenvolupament es va promoure amb la finalitat de conseguir
sistemes amb prestacions pròximes a les macroordinadors amb
preus molt inferiors.
SOFTWARE.
Una de les característiques més destacables de la tercera
generació d'ordinadors, va ser el desenvolupament de grans
ordinadors que atenien un elevat nombre de terminals. Es van
difondre sistemes operatius que utilitzaven tècniques tals com
la microprogramació, multiprocessament i seqüències múltiples,
dispositius entrada/sortida virtuals ("spool"), etc.
Cada ordinador o sèrie compatible d'aquests s'utilitzava un
sistema operatiu específic el·laborat per el constructor del
hardware.
El sistema que controla dispositius de E/S virtuals s'acostuma a
anomenar "spooler". La idea del gestor de dispositius
virtuals s'aplica a perifèrics lents, i consisteix a intercalar
entre un procés i el perifèric lent un dispositiu de memòria
auxiliar ràpida. Normalment un perifèric lent és una
impressora, un registrador gràfic, etc. Quan un procés genera
una línia a escriure a impressora, entra en acció l'spooler,
que porta l'informació a un arxiu d'impressió en el disc i no a
impressora. D' aquesta manera el que s'aconsegueix és que el
procés no estigui parat a la memòria principal esperant que
impressora estigui preparada ( pot estar imprimint un altre arxiu,
pot estar sense paper, desconnectada,...) Tal i com es van
generant arxius d'impressió de diferents processos, aquests van
formant el que s'anomena cua d'impressió ("cola de impresión")
en un directori, hi poden haver varies cues d'impressió
diferents.
Existeix un altre mòdul del sistema operatiu que s'encarrega d'anar
imprimint o traient per el perifèric corresponent els arxiu o
repetir un determinat llistat o " saltar pàgines". El
propi mòdul d'impressió s'encarrega d'anar esborrant en el disc
els arxius d'impressió segons s'hagin imprès correctament.
De la mateixa manera existeix per a els dispositius lents de
entrada un "spooler" de entrada (impressora és un
dispositiu de sortida). Aquest era habitual en els ordinadors que
es programaven amb targetes perforades i treballaven per lots.
Els programes eren llegits per l'spooler d'entrada que els
emmagatzemava en arxius, en forma d'imatges de targetes, oberts
dintre el directori "spool" d'entrada. El planificador
de treballs va seleccionant d'aquest directori d'acord amb unes
prioritats, el programa que ha de començar a executar-se. Una
instrucció de lectura d'una targeta implica la lectura d'una
imatge de targeta, en lloc d'una targeta real a traves del lector
de targetes.
Per tant els mòduls " spool" fan que els processos
vegin els perifèrics E/S com arxius en el disc, aprofitant que
el disc te moltes millors prestacions que els altres perifèrics
sobre tot en quan a rapidesa. Es pot dir llavors que el disc es
comporta com un dispositiu E/S com un digitalitzador o impressora,
etc., es a dir, el disc conté dispositius E/S virtuals.
En la segona meitat de la dècada dels seixanta van aparèixer
nous llenguatges de programació d'alt nivell com el BASIC ( 1964),
PL/I(1966),APL (1960), PASCAL (1973) i noves versions de
llenguatges anteriors.
El llenguatge de programació BASIC va ser creat com un
llenguatge interactiu polivalent i de fàcil aprenentatge i ús.
En un principi va ser normalitzat per l'organisme ANSI i d'aquesta
normalització neixen les línies fonamentals del BASIC. Més
tard van anar sortint tota una família de dialectes que cada cop
es van anar desviant més i més de l'original.
L'any 1977, l'empresa americana Microsoft va desenvolupar un
dialecte que pretenia unificar criteris, i que ràpidament va ser
acceptat per varis fabricants d'ordinadors com Tandy, Apple,
Commodore...
El gran boom del BASIC va arribar amb l'irrupció dels
microordinadors, amb la gran avantatge del seu preu, que els va
fer assequibles a qualsevol butxaca. Però s'ha d'assenyalar que
en un començament Basic va ser adoptat per els sistemes
comercials de temps compartit. D'aquí és d'on ve la popularitat
del BASIC.
Durant la dècada dels vuitanta, el BASIC és va convertir en el
llenguatge de programació més utilitzat.
El nom del llenguatge PASCAL és un homenatge al matemàtic francès
Blaissé Pascal que va ser l'inventor de la Pascalina, la primera
calculadora mecànica de l'història.(Capítol 1.3.).És un
llenguatge inspirat en el Algol i PL/1 i significa l'intent d'unir
un llenguatge de programació de simple aprenentatge i apte per
adaptar-se a les especificacions dels algoritmes i les
definicions d'estructura de dades.
Inicialment es va dissenyar com un mecanisme per ensenyar els
conceptes bàsics de programació, però va anant agafant un gran
grau d'acceptació i el seu ús es va anar extenent. És un
llenguatge senzill d'aprendre, i que facilita la comprensió d'altres
llenguatges no tan fàcils d'assimilar.
El llenguatge C, producte derivat de dos llenguatges anteriors
com són el BCPL i el B, va ser desenvolupat durant els anys 70
com a conseqüència de la necessitat d'una eina de programació
potent, però de fàcil ús, per al disseny d'un sistema operatiu
UNIX. A partir del moment de la seva presentació el C, va anar ràpidament
en augment fins a convertir-se a mitjans del vuitanta , en un
dels llenguatges més importants i estesos del mercat. Es van
escriure nombrosos compiladors i intèrprets d'aquest llenguatge
per a tot tipus d'ordinadors, fet que va contribuir a la seva
programació i per tant a augmentar la seva popularitat, però
com a contrapartida va provocar diferencies entre les diferents
versions que van anar apareixent i que s'allunyaven perillosament
de l'estàndard. Així doncs , l'expansió incontrolada del C, va
generar diferents incompatibilitats entre diferents versions del
llenguatge, i va erradicar una de les principals característiques
del llenguatge que era la seva uniformatització. Però finalment
per solventar aquest problema l'Institut Americà d'Estàndards,
va proposar unes normes per que fossin adoptades per tots els
compiladors i intèrprets del C. Fet amb el qual es va conseguir
salvar totes les barreres que l'expansió incontrolada del
llenguatge havia provocat. No obstant el C, es un llenguatge que
aportava importants i desitjades característiques, com per
exemple:
· És un llenguatge general i per tant s'utilitzava tant per l'el·laboració
de sistemes operatius com per les aplicacions dels usuaris.
· El disseny del Llenguatge afavoreix la programació
estructurada i el disseny modular.
· Permet la programació a baix i alt nivell.
· Consta d'un conjunt d'instruccions relativament petit.
· És un llenguatge adaptable i manejable.
4.4.- Quarta generació d'ordinadors (1971- 1981).
Una de les peculiaritats de la quarta generació d'ordinadors és
el concepte de "sistemes oberts". Cada ordinador en las
generacions anteriors estava molt lligat al seu fabricant , de
manera que tant el software com els diferents elements de
hardware, inclosos perifèrics, eren subministrats en la
configuració i en ampliacions successives, exclusivament per el
fabricant original. Amb el sistemes oberts la filosofia és molt
diferent: l'usuari pot configurar-se el seu sistema pràcticament
a mesura, comprant software, impressores, unitats de disc, etc. D'uns
tercers fabricants, es a dir que pot comprar tots els perifèrics
i ampliacions a un fabricant que no te perquè coincidir amb el
del ordinador. També es caracteritza aquesta generació per els
avenços indicats a continuació:
TECNOLOGIA
S' utilitzen circuits integrats LSI ( una gran escala d'integració)
i VLSI ( una molt gran escala d'integració), fet que va permetre
la comercialització de circuits integrats de memòria contenint
1Gb ( giga byte), amb uns temps d'accés de 35 ns ( nano segons),
i el desenvolupament dels microprocessadors (un o més d'un, molt
pocs, circuits integrats que realitzen la funció d'un
processador central ,UC i UAL) i microcontroladors ( circuits
utilitzats per la realització d'ordinadors específics, control
de semàfors, control de màquines, control en rentadores, etc.)
,que permeten la difusió en gran escala de l'informàtica (
electrodomèstics, vehicles, etc.).
Moltes funcions del hardware de gran complexitat es van construir
en circuits integrats amb les seves corresponents avantatges en
quant a preu, miniaturització, estalvi de consum i fiabilitat.
Algunes d' aquestes funcions van ser controladors DMA ( accés
directe a la memòria, permet descarregar a la CPU de les
operacions més elementals d'entrada i sortida.) gestors de memòria,
gestors de memòria virtual, controladors d' entrada/sortida,
coprocessadors aritmètics, etc.
S'ha de destacar la miniaturització i augment de les velocitats
de les memòries del circuit integrat. L'any 1970 Intel
comercialitza les primeres RAM dinàmiques (DRAM), i desde
llavors s'ha aconseguit un increment de la seva capacitat
constant: es multiplica per quatre la seva capacitat cada tres
anys. D'aquesta manera l'any 1980 es comercialitzaven xips de 64
Kb amb un temps d'accés de l'ordre de 250 ns, i l'any 1992
existien xips de 16 Mb amb temps d'accés de 90 ns, i ja el 1995
Hitachi va anunciar el DRAMs de 1 Gbit amb un temps d'accés de
33 ns.
Les diferencies entre una RAM estàtica i una altre de dinàmica,
són:
- Ram estàtica o SRAM:
Les cel·les d'aquest tipus de memòries mantenen l'informació
escrita en elles mentre reben alimentació elèctrica. Es
construeix amb transistors bipolars (tenint com avantatge d'aquest
tipus de construcció la seva gran velocitat, amb temps d'accessos
inferiors als 30 ns) o amb transistors MOS, aquests son els més
utilitzats per els següents motius:
1. Més gran densitat d'integració, cada cel·la ocupa menys
Silici.
2. Son més econòmiques.
3. Inferior consum elèctric.
- Ram dinàmica o DRAM:
En les SRAM la grabació de bits quedava determinada per la
conducció d'un dels transistors. En les DRAM el suport físic
del bit emmagatzemat el constitueix un condensador, en el qual el
seu estat de càrrega representa el nivell lògic emmagatzemat (0
à sense càrrega / 1 à carregat). La construcció es realitza
mitjançant un transistor MOS.
ORDINADORS:
L' aspecte més important és la comercialització dels
ordinadors personals (PCs), que ara estava en plena difusió.
Els ordinadors personals son microordinadors amb una longitud de
paraula de 16 o 32 bits, la seva memòria principal acostumava a
tenir una capacitat de l'ordre d'uns 2 Mbytes. Normalment s'utilitzen
en forma de monousuari, és a dir un sol usuari del PC. Una de
les característiques d'aquests sistemes és la gran quantitat de
programes disponibles per a ells, i la gran compatibilitat entre
uns i altres.
El primer PC que es va construir es deia Altair, i el va produir
MITS l'any 1975. L'IBM-PC es va anunciar el 1981. Molts models
del primer PC encara estan presents en els models actuals.
També destaca l'estació de treball "Workstatiton" ,
que es pot considerar el minicomputador de la quarta generació més
representatiu, els seus objectius eren: altes prestacions a molt
baix preu per tal d'atendre demandes de departaments per
aplicacions cientifico-tècniques. Els orígens de les estacions
de treball es remunten a 1973. Aquests equips s'acostumen a
utilitzar de manera monousuari i disposen de pantalla, teclat i
ratolí, és un microprocessador de gran potencia , i estan
connectades a xarxes a traves de les quals utilitzen "servidors
d'arxius" ( que són ordinadors sense pantalla ni teclat que
disposen de grans capacitat de disc i de cintes magnètiques per
tal de poder ser utilitzats per diferents ordinadors i terminals
de la xarxa). La seva capacitat de memòria oscil·la entre 2 i
32 Mbytes, i acostumen a utilitzar el sistema operatiu UNIX.
Un fet notable va ser el desenvolupament de la teleinformàtica,
que permet la connexió de grans xarxes d'ordinadors, tan sigui d'àrea
local com d'àrees públiques, distribuint eficaçment els
recursos tant de hardware com de software.
També s'han de destacar els avenços arquitectònics que es van
fer amb la creació de "processadors de conjunt reduït d'instruccions",
en les que, a més de tenir un repertori d'instruccions molt
limitat, es tendeix a que, totes siguin d'una longitud fixada,
amb pocs sistemes d'emmagatzemat i ,els traspassos entre CPU i
memòria només es realitzen amb instruccions especifiques de càrrega-emmagatzement
i operacions només amb dades en registres per tal de facilitar l'optimització
de la segmentació del cabdal.
També s'ha de destacar la comercialització de superordinadors
de diferents tipus, com vectorials, de matrius i multiprocessador.
SOFTWARE:
En l'inici d'aquesta generació s'anuncia el primer ordinador amb
memòria virtual, IBM-370 l'any 1972.
Una de les característiques fonamentals de la generació és la
difusió de sistemes operatius estàndards, que no depenien
directament del constructor del hardware i per tant, utilitzables
per diferents models d'ordinadors. Els cas més important és el
UNIX que havia estat creat inicialment per a miniordinadors i en
l'actualitat molt utilitzat per a estacions de treball i
ordinadors superiors. El UNIX es un sistema operatiu multiusuari,
suporta diferents usuaris actuant al mateix temps sobre un
ordinador i multitasca (execució de més d'un programa a la
vegada.). Encara que havia estat dissenyat inicialment per a
miniordinadors, degut a la seva facilitat d'ús, independència
del hardware i adaptabilitat a les exigències de cada usuari ha
anat fent-se un lloc als superordinadors.
El sistema operatiu UNIX es va crear a finals dels anys seixanta.
Inicialment va ser escrit en el llenguatge ensamblador, però en
el 71 va ser traslladat al més famós ordinador de la gama PDP
rescrivint part del sistema operatiu en un nou llenguatge, el B,
propulsor de l'actual llenguatge C.
Aquest mateix any va arribar una versió del UNIX a un
programador dels laboratoris Bell, Dennis Ritchi, pare del
llenguatge C, que, junt amb Ken Thompson, va traduir completament
l'UNIX a aquest llenguatge. Donada l'impossibilitat de la
comercialització per part de la ATS & T, aquesta firma va
decidir distribuir-lo amb fins completament filantròpics entre
les escoles i universitats que el sol·licitessin a canvi d'un
pagament simbòlic, aquestes entitats rebien una cinta amb l'
UNIX. Aquesta decisió va causar principalment dos efectes de
diferent signe. El primer va ser la ràpida extensió i ús del
UNIX al entrar en contacte amb multitud d'estudiants i
laboratoris d'investigació, el que va contribuir a que esdevingués
un dels sistemes operatius, més conegut dintre del món científic.
El segon Efecte es concreta apartir de la gran diversitat de
versions que han anat apareixent a apartir del UNIX originari,
això es deu al fet que no existís una única màquina que dirigí
s el seu desenvolupament, així com la gran facilitat que
presenta l'UNIX per a rebre noves aplicacions.
Altres sistemes operatius que es van comercialitzar en els anys
vuitanta van ser el MS/DOS pels ordinadors personals (PC) amb la
seva primera aparició amb la versió 1.0 comercialitzada l'agost
de 1981, el OS/2 d' IBM i Microsoft l'abril de 1988 i el Windows
NT de Microsoft l'agost de 1993.
També s'ha de destacar el desenvolupament a mitjans dels
vuitanta de sistemes operatius de xarxa i sistemes operatius
distribuïts. Mitjançant un sistema operatiu de xarxa un usuari
pot realitzar operacions com introduir-se a traves de la xarxa a
un ordinador remot i executar allà o copiar arxius d'un
ordinador a un altre. Un sistema operatiu distribuït permet a l'usuari,
treballar aparentment amb un únic ordinador, sent el sistema
operatiu el que de manera transparent per l'usuari distribueix el
programa o conjunt de programes en diferents ordinadors. Per
exemple es pot consultar una dada d'una base de dades distribuïda
entre diversos ordinadors i el sistema operatiu pot encaminar
adequadament la consulta i la resposta.
A partir de 1971 es consoliden conceptes nous de programació,
tals com el de programació lògica, i el de programació
dirigida a objectes que suposa una eina que facilita notablement
el desenvolupament de les facultats creatives del programador.
Cal destacar el desenvolupament del llenguatge de programació
PROLOG que és especialment útil en aplicacions de llenguatge
natural, demostració automàtica de teoremes, construcció de
sistemes experts, gestió i consulta de bases de dades intel·ligents.
La programació lògica és una variant de programació
declarativa, utilitza com base de sentencies de lògica de primer
ordre. La programació lògica tracta amb relacions enlloc de
funcions, el que ens dota d'una més gran flexibilitat, ja que
les relacions no tenen sentit de la direcció i tracten
uniformement arguments i resultats.
El llenguatge més característica per a la programació dirigida
a objectes és el SMALLTALK. Un altre llenguatge de gran interès
és el C que es va idear amb la finalitat de facilitar la redacció
de las primeres versions de les primeres redaccions del UNIX. La
seva principal avantatge radica en que és d'una gran
adaptabilitat, i a més és un autèntic llenguatge d'alt nivell,
permet codificar operacions a baix nivell, manipulació directe
de registres de la CPU. Va tenir un gran èxit una versió de C
dirigida a objectes ( C++). També s'ha de fer una menció
especial el llenguatge Ada que va ser definit per comitès d'experts
que van ser designats per el comitè de defensa dels Estats Units,
amb l'objecte d'integrar les possibilitats de tots els
llenguatges importants de l' època , i unificar així les eines
de programació de tots els departaments, per tal de reduir
costos, ja que es va estimar que les despeses de software del DoD
per l'any 1990 seria d'uns 30.000 milions de dòlars. Va ser
introduït per primer cop l'any 1980.
Es coneix com a llenguatges de la tercera generació a partir de
1964 els llenguatges imperatius o llenguatges d'alt nivell clàssics
: FORTRAN, COBOL, LISP, SNOBOL, APL, BASIC, PASCAL, C, ADA.
En la quarta generació a partir de1971 s'inclouen els
llenguatges funcionals amb la seva doble vessant, els llenguatges
de programació lògica (PROLOG) i llenguatges de programació
dirigida a objectes (SMALTALK, C++, etc.). Aquests serveixen de
pont per aproximar cada cop més el ordinador a la aplicació i
al llenguatge natural.
La tendència actual més important dels llenguatges de
programació es tractar de desenvolupar entorns de programació i
programes el més còmodes possibles d'utilitzar i com a conseqüència
el més pròxim possible al llenguatge natural.