Com ja deveu saber l’Agrupament escolta Terra-Nova fa vint-i-cinc anys que va veure la llum i algú ha pensat que estaria bé que un dels dinosaures que va passar pel cau escrigui unes línes sobre tan feliç esdeveniment. Tot hi haver-hi espècies més antigues accepto l’encàrrec                  gustosament.

 En primer lloc permeteu-me dir-vos que tot just començo a escriure m’adono d’una qüestió que m’entristeix una mica i que suposo que no serà aliena a la majoria de vosaltres. Penso en el temps que vam passar a l’Agrupament i el recordo molt llunyà. De fet seria ben normal perquè ja fa uns quants anys que ho hem deixat i de ben segur que les nostres circumstàncies i nosaltres mateixos hem canviat. Malgrat això m’envaeix una certa recansa per la desconnexió sobtada que un dia ens va separar físicament de l’Agrupament i que després de promeses personals i a tercers del tipus “ja us passarem a veure algún dissabte”, “us pujarem a fer una visita durant els campaments” o “vindrem a la festa de Nadal” ha anat diluint la nostra relació amb el Terra-Nova.  

M’imagino que en realitat és l’eterna sensació de deute, d’enyorança i de recel que et queden quan deixes l’Agrupament.

 Deute perquè veus la balança es veu molt desequilibrada. L’Agrupament t’ha donat tantes coses i tú ja no les hi podràs tornar (sí, ja sé que ho tornes d’una altra manera i en altres àmbits) amb la tasca habitual de ser allà, de preparar coses, de fer crèixer més i més l’Agrupament, de viure’l..

 Enyorança perquè normalment quan deixes l’Agrupament has entrat de ple en el mon adult amb totes les complicacions i complexitats que ens agrada muntar-nos i a més, tens la cartesa que no tornaràs a veure molta de la gent amb la que tant has compartit i que no tornaràs a tenir aquella sensació de benestar, de que la vida va passant, ben fluïda, entre caus, nens i nenes, jocs, campaments, festasses amb els caps.

 Finalment, no ens enganyem, un cert recel sobre que li passarà al “teu” Agrupament quan tú no hi siguis. Penso que en el fons ens venç una barreja d’egoïsme i de sentiment paternalista. Creiem que, possiblement ningú no ho farà igual que nosaltres (o potser hauria de dir igual de bé) i tenim la sensació que les noves generacions de caps són massa joves, massa inexperts o massa tronats; evidentment, m’imagino que quan jo vaig passar a ser cap, els caps que marxaven aleshores devien pensar quelcom similar de mi i dels meus companys.

 De fet, no hi ha motiu per tanta preocupació perquè el cicle es repeteix. Uns marxen, altres es queden, n’arriben de nous i tot continúa funcionant fins arribar als vint-i-cinc anys d’història. I ara que hi som no deixa d’al.lucinar-me que tot això ha estat possible gràcies a la tasca voluntària de tots nosaltres i encara dono més valor al que significa i m’ha suposat l’Agrupament. És una d’aquelles poques coses a la vida que pots fer perquè vols, un tren en que tots triem les estacions d’aturada, un dels pocs llocs on la teva veu i el que penses s’escolta i es té en compte, on es crea un sentiment de col.lectivitat útil, de tot un grup de gent fent les mateixes coses amb un sentit i una finalitat clars i sense maquillatges i, és clar, una opció personal, un tarannà per a tota la vida.

Ara mateix sóc ben content. L’Agrupament Escolta Terra-Nova ha fet vint-i-cinc anys i sóc a punt de retrobar molts companys i companyes, alguns que ha estat caps meus, altres han fet de caps amb mi i a d’altres els he fet de cap. Un bon moment per tornar a reviure tants records de temps passats que ja no tornaran mai més però amb la certesa que tot el que vaig aprendre i viure a l’Agrupament m’acompanyarà cada dia en tot allò que penso, faig o dic.

Abans d’acabar només una petita reflexió. No s’ha d’abaixar la guàrdia. Fer vint-i-cinc anys o tants aniversaris com es pugui i fer un Agrupament gran és fantàstic, sempre que tinguem clar què fem i perquè ho fem. No hem de caure pas en la dinàmica del “tot va bé”, de la façana atractiva i l’interior decebedor, d’un devenir clònic, preestablert, monòton i lineal. Hem de ser crítics, en molts casos amb nosaltres mateixos, hem d’avançar, ser humils en la nostra feina però constants i enèrgics, adaptar-nos quan calgui però sempre fidels a l’arrel de la nostra tasca: aprofitar el valuòs i cada vegada més escàs temps de lleure per educar i educar-nos.

 Per molts anys Terra-Nova, per molts anys a tothom i moltes gràcies.

                                                       JORDI VISENT

                                        En representació dels caps antics