OPINIÓ

Als meus caps

 Hola amics,

 Sóc el Cristian, porto des dels 8 ó 9 anys al cau (ja no m’enrecordo).

He passat per totes les unitats i ara intento fer de cap el millor possible; transmetre als nens/joves tot el que he aprés dels meus antincs caps i d’aquests últims vull parlar.

Quan era llop vaig tenir a l’Anna, la Mercè, el Ricard Belis, la Fina, la Valèria, … vaig aprendre a compartir, a jugar, a cantar, a riure i a començar a fer-me meu l’A.E. TERRA-NOVA. Mai oblidaré campaments com els de la Molina, Pontós i Oix. Van ser els millors anys de la meva infantessa.

Després, inevitablement, vaig créixer i essent raier vaig tenir al Martí, a l’Àngel, al Carles, a la Cristina, al Jordi, a la Marta H., l’Eduard d’intendent; d’ells vaig aprendre la importància que té la relació cap-nen. Van ser els meus amics, confidents i models. Tampoc oblidaré capaments com els de Meranges, Setcases i Conangles.

Arribat a pioners vaig tenir al Julià, la Miriam, el Ricard, el Dani, l’Àngel, la Llopis, el David, els quals van ensenyar-me la importància que tenia el cau a la societat i, també, que fer-se gran no era fumar, beure i ser radical. Els millors campaments de la meva vida escolta van ser en aquesta unitat: Menorca i Benasque.

I abans de ser cap? KLAN. El meu coordinador va ser el Ricard; probablement va ser de qui més vaig aprendre. Va ensenyar-me a lluitar per una de les coses que més m’han marcat i més he estimat: l’A.E. TERRA-NOVA.

Abans d’acabar m’agradaria escriure records que tinc de la meva etapa sent nen:

Us recordeu dels grans caps? el Panxa Contenta, el Potes Llargues, el Manel Lucas, el Xavi, la Blanca, el Josep Maimó, el Casacoberta,…

I del 2 CAVALLS dels Belis i del 124 de l’Àngel?

I l’ensurt que vaig donar a les pistes de la Molina quan vaig caure per aquella pendent que m’ha deixat una cicatriu a la cara?

I les cançons de Raiers? “que le vamos a hacer, si nos gusta el buen comer, si nos gusta la tortilla, la tortilla de PIIIII…; i “el Penelás”.

T’enrecordes de la pagesa de Setcases, Martí?

I la neteja de boca amb sabó que vas fer-me per dir paraulotes, Carles?

I les escapades al Bar a Menorca, Miriam i Julià?

I aquella caca sospitosa de cabra, Ricard?

I companys com la Laia, el Roger, l’Ivan, el David H., la Ruth, l’Elena, el Bienve, l’Alberto Alonso, el Jordi Torrent, l’Óscar Marsó, l’Antonio Màrquez, l’Arnau Espies, …

I…    I…

GRÀCIES A TOTS DE TOT COR

GRÀCIES, TERRA-NOVA, pels amics que m’has donat.

                                                            CRISTIAN PLACER

La festa del Terra-Nova

No puc descriure l’emoció que vaig sentir el dia 12 de Novembre a l’Avinguda Gaudí. Us explicaré:

Sóc cap de follets però estic al cau des de que tinc 8 anys. Vaig entrar com a llop (no existia follets encara –fures en aquella època-); vaig anar passant d’unitat, coneixent a nous caps i companys; he viscut moments en que érem 25 ó 30 en una unitat de llops o raiers; el moment en què vem canviar d’associació, vem passar de Minyons Escoltes a Escoltes Catalans. Vaig ser pionera i clanera.

El meu any de clanera va ser dur perque hi va haver un canvi radical a consell i ens vem quedar sols.

En el meu primer any com a cap, tots érem nous en això de ser caps, va ser dur, però ens en vem sortir.

He sigut cap de llops, de raiers, coordinadora de clan i, ara, de follets. He viscut com cada any marxaven més nens i no en venien de nous; com any rera any, la gent del barri ens oblidava més i més i, com, totes les idees i actes que feiem se n’anaven a norris.

Però, el passat 12 de febrer del 2000 una nova idea s’anava fent gran al Terra-Nova. Han sigut 8 mesos de treball, permissos, esforços, etc…

En principi la festa es va fer el 22 d’Octubre però va ploure. Tot el dia van ser plors de ràbia i frustració, us ho podeu imaginar. Però el mateix dia vem programar el que haviem de fer, nous permissos, propaganda, nou dia i tot molt ràpidament. I, finalment, el 12 de Novembre va ser un triomf.

Tot el barri va venir al grup d’animació, al tallers, a la butifarrada popular, a les activitats, a la xocolatada i al correforc. Això ja ver ser el “sumun”, aquell gran correfoc… i ho estàvem fent nosaltres!; un reduït grup de nois i noies però amb la gran ajuda dels pares, mares i antics del cau. Moltes gràcies a tots!

Aquell dia també vem plorar però, aquest cop, de l’emoció de veure que el nostre cau tornava a ser el cau d’abans, el cau del nostre barri. Des d’aquell dia el cau ja ha crescut i esperem que ho faci molt més!

FELICITATS PELS 25!

LAIA BERNUES