OPINIÓ
Com ja sabreu, aquest curs tindrem unes baixes importants dins l’equip de caps, doncs uns dels membres que el formen han decidit marxar, no sense abans prometre’ns el seu suport, tant necessari en els temps que corren.
Aquest
és un d’aquells moments en que tot mirant enrere, et pares a pensar com de ràpid
passa el temps.
Sembla
que va ser ahir quan vèiem a un grup de joves fer els seus “pinitus” en el
món del Terra-Nova.
Doncs
bé, aquests nois ja han crescut i any rere any, unitat rere unitat, els ha
arribat el moment de marxar.
Tot
i que no és un a deu per sempre ja no serà el mateix...ja no estaran al cau
del costat, ni a la tenda del devant, ni quan girem buscant l’empenta que ens
manca per seguir endavant, serà quan, sorpresos, ens adonarem que ja no hi són,
que han volat cap a altres horitzons hi que de l’únic lloc d’on mai
marxaran serà dels nostres records, de les nostres anècdotes i del nostre cor.
Aquest
curs marxa gent a la qual el cau deu molt, probablement, sense ells l’ AE
Terra-Nova hauria desaparegut i ara no estaríem aquí, tots junts, posant-nos
melancòlics. Hauríem perdut una de les parts més importants de les nostre
vides.
Es
per això i per moltes altres coses que amb aquestes línies volem fer-vos un
petit homenatge: LAIA, CRISTIAN, ROGER i MIRIAM i donar-vos les gràcies per ser
com sou i per haver-nos brindat la oportunitat de haveu-se conegut.
Potser
marxareu del cau,
Però
mai ho fareu del nostre cor.
Esther, Laura, Irene
Aquest passat cap de setmana, el famós pont, la Nuri, la Laia J, la Miriam, la Laura, l’Annona i jo vam anar a Capçanes (el poble de la Laia J).
Tot va anar molt bé, ja us ho podeu imaginar! Fins a la tornada amb el tren.
Capçanes és un poble petit i no té estació però té una parada. Així que vam decidir agafar l’últim tren que passava per allà, el de les 18,04h. Vam entrar al tren que ja no hi caviem així que les sis, amb les sis motxilles i les corresponents bosses amb menjar ens vam posar a la plataforma de 2 m2 que tenen els trens Delta (els que has d’obrir la porta manualment i mitja plataforma s’amaga per deixar al descobert els esglaons i poder pujar o baixar).
Tot va anar bé fins que vam arribar a Reus. Ja no hi cabia una ànima i faltava tot el riu de gent que hi havia a Reus. No ens va quedar altre remei, ens vam separar. La Miriam i la Laura van anar tot el viatge dins d’una cabina de telèfon que hi havia al tren. Les altres 4 vam anar assegudes al terra, embotides entre les motxilles, les bosses i la gent.
Quan vam arribar a Tarragona, no us ho podeu arribar a imaginar!! Semblava increïble! Jo anava asseguda a la plataforma que es mou (la que si obres la porta, desapareix) per tant, no hi vam poder posar ni bosses ni motxilles ni res, per si s’havia d’obrir. Vam tenir sort i s’obria per l’altre banda. A l’altra banda hi havia una dona amb les seves bosses; tots els seients estaven ocupats, tots els passadissos també (la gent s’asseia al terra) i a les plataformes... fins i tot hi havia gent a les separacions que hi ha entre vagó i vagó. Doncs bé, al arribar a Tarragona, la gent de la nostra plataforma no els hi van deixar obrir la porta; els de l’andana es van enfadar (normal) perquè tothom cridava i ningú no els hi donava una explicació normal ja que ells des de baix no veien que tot estava ple i el que passava és que la gent estava asseguda. Al final, els de baix van començar a donar puntades a la porta i els de dalt, tots, empenyent la porta per tancar-la i insultant-los. La situació es va perllongar durant bastants minuts.
Mireu. Jo no sé si això és molt normal. Amb el cau he anat moltes vegades en tren i diria que de normal en té ven poc aquesta actitud. Però sabeu que és el que més m’emprenya de tot? La hipocresia de la gent. Quan vam marxar de l’estació ja us podeu imaginar els comentaris, que van durar tot el viatge, que si m’ha dit no se què, que si ha fet això i allò, que si mal educats, etc. Per suposat, ells, no havien fet res i els dolents de la pel·lícula eren els altres. La gràcia de tot plegat és que, la famosa frase que tant agrada dir a la gent gran “és que aquest jovent...” no la podien dir aquesta vegada perquè la gent que va fer el numero tenia entre 35 i 60 anys. Però, tot s’ha de dir, per tal de no faltar a la tradició la vam sentir més d’un cop, la famosa frase, mentre passava el que us acabo d’explicar, mentre els avis/es intentaven entrar o sortir, mentre ens xafaven contra la paret amb els seus colzes o les seves bosses... Així que, hauria de callar aquesta gent ja que no prediquen amb l’exemple, precisament? O, més ben dit, no podrien deixar-nos al jovent tranquil?
Amb aquest escrit només volia dir que, si això passa un país que en diuen civilitzat, amb una gent que en diuen civilitzada, amb tota la nostra modernitat i tot el que comporta... que voleu que us digui, si el món que tothom vol o fa és així, jo no vull viure aquí. Si he de seguir veient situacions semblants (que per desgràcia segur que en viuré) o pitjors... JO NO VULL UN MÓN AIXÍ.
LAIA B.
QUE DUR, QUE TRIST, … QUINA MERDA
Tots
som coneixedors dels fets que van ocórrer a Nova York l’11 de setembre.
Uns
malalts van assassinar milers de persones a les torres bessones i al Pentàgon
amb avions plens de passatgers.
Per
tal de ser objectiu, vull deixar clar que no estic d’acord amb els integristes
islàmics tot i que dubto que EEUU sigui, com a país, innocent.
Ara
arriba l’hora de trobar culpable i Bin Laden, protegit pels talibans, està en
el punt de mira. Però està clar que no arribaran fins a ell sense matar abans
civils d’Afganistan; un poble que viu des de fa molts anys en guerra i on els
talibans, en nom de la religió, fan i desfan amb la seva raó absoluta.
Però
no vull parlar d’aquest tema, vull que llegiu algunes de les normes i
prohibicions estúpides i masclistes a les quals estan subjectes les dones des
de que van arribar els talibans i van portar la misèria a aquest país mentre
l’ONU, organismes pro-drets humans i, al cap i a la fi, el món occidental en
general ens ho miravem amb por, impotencia, resignació o, simplement, amb
passivitat..
A
continuació us deixo amb la llista i, sigui quina sigui la vostra opinió,
desitjo que al final enteneu el títol que porta aquesta article.
CRISTIAN
PLACER Y RODRÍGUEZ
“Las
restricciones y maltratos contra las mujeres por parte de los talibán incluyen:
1-
Completa prohibición del trabajo femenino fuera de sus hogares, que igualmente
se aplica a profesoras, inginieras y demás profesionales. Sólo unas pocas
doctoras y enfermeras tienen permitido trabajar en algunos hospitales en Kabul.
2-
Completa prohibición de cualquier tipo de actividad de las mujeres fuera de
casa a no ser que sea acompañadas de su mahram (parentesco cercano
masculino como padre, hermano o marido).
3-
Prohibición a las mujeres de cerrar tratos con comerciantes masculinos.
4-
Prohibición a las mujeres de ser tratadas por doctores masculinos.
5-
Prohibición a las mujeres de estudiar en escuelas, universidades o cualquier
otra institución educativa (los talibán han convertido las escuelas para
chicas en seminarios religiosos).
6-
Requiremiento para las mujeres para llevar un largo velo (burqa), que las cubre
de la cabeza a los pies.
7-
Azotes, palizas y abusos verbales contra las mujeres que no vistan acorde con
las reglas talibán o contra las mujeres que no vayan acompañadas de su mahram.
8-
Azotes en público contra aquellas mujeres que no oculten sus tobillos.
9-
Lapidación pública contra las mujeres acusadas de mantener relaciones sexuales
fuera del matrimonio (un gran número de amantes son lapidados hasta la muerte
bajo esta regla).
10-
Prohibición del uso de cosméticos (a muchas mujeres con las uñas pintadas les
han sido amputados los dedos).
11-
Prohibición a las mujeres de hablar o estrechar las manos a varones que no sean
mahram.
12-
Prohibición a las mujeres de reír en voz alta (ningún extraño debe oír la
voz de una mujer).
13-
Prohibición a las mujeres de llevar zapatos con tacones, que pueden producir
sonido al caminar (un varón no puede oir los pasos de una mujer).
14-
Prohibición a las mujeres de montar en taxi sin su mahram.
15-
Prohibición a las mujeres de tener presencia en la radio, la televisión o
reuniones públicas de cualquier tipo.
16-
Prohibición a las mujeres de practicar deportes o entrar en cualquier centro o
club deportivo.
17-
Prohibición a las mujeres de montar en bicicleta o motocicletas, aunque sea con
sus mahrams.
18-
Prohibición a las mujeres de llevar indumentarias de colores vitosos. En términos
de los talibán, se trata de "colores sexualmente atractivos".
19-
Prohibición a las mujeres de reunirse con motivo de festividades como el Eids
cono propósitos recreativos.
20-
Prohibición a las mujeres de lavar ropa en los ríos o plazas públicas.
21-
Modificación de toda la nomenclatura de calles y plazas que incluyan la palabra
"mujer." Por ejemplo, el "Jardín de las Mujeres" se llama
ahora "Jardín de la Primavera".
22-
Prohibición a las mujeres de asomarse a los balcones de sus pisos o casas.
23-
Opacidad obligatoria de todas las ventanas, para que las mujeres para que las
mujeres no puedan ser vistas desde fuera de sus hogares.
24-
Prohibición a los sastres de tomar medidas a las mujeres y coser ropa femenina.
25-
Prohibición del acceso de las mujeres a los baños públicos.
26-
Prohibición a las mujeres y a los hombres de viajar en el mismo autobús. Los
autobuses se dividen ahora en "sólo hombres" o "sólo
mujeres".
27-
Prohibición de pantalones acampanados, aunque se lleven bajo el burqa.
28-
Prohibición de fotografiar o filar a mujeres.
29-
Prohibición de imágenes de mujeres impresas en revistas y libros, o colgadas
en los muros de casas y tiendas.
Aparte
de las anteriores restricciones a las mujeres, los talibán también:
Prohiben
escuchar música, no sólo a mujeres sino también a los hombres.
-
Prohiben ver películas, televisión y vídeos, a todas las personas.
-
Prohiben celebrar el tradicional año nuevo (Nowroz) el 21 de marzo. Los talibán
han proclaimado que esa estividad es pagana.
-
Han desautorizado el día internacional del trabajo (1º de mayo), porque es
tachado de festividad "comunista".
-
Han ordenado que toda aquella persona con nombre no islámico se lo cambie.
-
Obligan a la juventud afgana a raparse el pelo.
-
Ordenan que los varones vistan indumentaria islámica y lleven gorra.
-
Ordenan que los hombres no se afeiten o recorten sus barbas, que deben crecer lo
bastante como para caber en un puño bajo la barbilla.
-
Ordenan que todo el mundo acuda a las oraciones en las mezquitas cinco veces al
día.
-
Prohiben el cuidado de pichones y el adiestramiento de aves, describiéncolas
como actividades no-islámicas. Quienes violan esta norma son encarcelados y los
pájaros deben morir. El vuelo de cometas también ha sido vetado.
-
Obligan a todos los espectadores, cuando animan a deportistas, a cantar Allah-u-Akbar
(Dios es grande) dando aplausos.
Y
así aún más... “
Com cada any comença un nou curs a l´Agrupament Escolta Terra-Nova, i les novetats no poden faltar. Novetats tan tristes com alegres, que fan que el cau experimenti un nou aire, i una nova etapa.
Començarem
per les novetats tristes i acabarem per les alegres, i d’aquesta manera
acabarem bé la festa i tots contents ( o no! ).
La
novetat trista és que ens “abandonen” quatre membres del Terra-Nova amb un
pes específic a l’agrupament molt important, o sigui: les “vaques sagrades”
del cau.( Cristian, Roger, Laia B i Miriam ). Dic que ens abandonen entre
cometes per que la seva marxa no serà dràstica ( entre d’altres coses per
que s’estimen massa aquest cau com per desaparèixer de cop), ja que durant el
primer trimestre del curs faran tasques de col·laboració amb les diferents
unitats, i posteriorment s’integraran a la ja coneguda i famosa ( no tant per
les seves activitats ) U.M.A. ( Unitat de Membres Antics ), a la qual espero i
confio, donaran un aire més dinàmic i participatiu amb totes les coses
relacionades amb el cau.
La
marxa d’aquests membres del cau no és una cosa que m’ompli precisament de
joia, sinó que tot el contrari, em crea un buit important. La sensació que em
queda, que suposo que compartiran molts dels que es queden, és una mica de por.
Por de que se’n vagin els que d’alguna manera t’han ensenyat el què és
fer de cap i el què comporta tirar
endavant un agrupament, i por de saber que ara ets tu qui, juntament amb els
membres més grans del consell, has de tirar endavant aquesta casa anomenada
Terra-Nova, en un moment bastant difícil.
Ara
fa gairebé dos anys que vaig entrar a aquest cau, i em sembla que va ser ahir.
Encara recordo el dia en que la Laia J hem va parlar d’un cau que necessitava
caps, i el moment en que vam decidir desprès d’uns anys fora d’Apel·les
Mestres, de fer de caps. També recordo el primer consell en que vaig estar, i
també les paraules, (que recordo literalment) que vaig dir a la Laia J al
sortir d’allà: “¡¡On ens hem fotut!!”. En aquell consell vaig poder
tenir el primer contacte amb els que desprès han esdevingut els meus amics i
amigues. Hem refereixo especialment al 4 elements que deixen el cau (Guinardet
tu també ehh). Recordo les primeres impressions que vaig tenir de cada un d’ells:
Cristian ( ¡ quina pinta de delinqüent que fot el paio! ), Laia B ( recordo
que aquell dia va arribar més tard, i quan va arribar vaig pensar: ! aquesta es
la jefa!), Roger (¡ d’ell veus,... en vaig tenir una impressió més bona,
hem va semblar molt bon xaval des del principi,.... també recordo que aquell
consell la va armar amb els Ramon i la regla cosa seria ), i la senyoreta Miriam
(¡ recordo que va ser la única que juntament amb la Nuri ens va tirar un cable
a la Laia J i a mi al ser el nostre dia de presentació, i això que no tenia un
dels seus millors dies, pel que em van dir desprès ).
Desprès
d’aquestes confessions curioses, que per cert només havia comentat amb la
Laia J moments desprès d’haver acabat el consell, i valorant aquests dos anys
haig de dir que conèixer al Cristian, Laia, Roger i Miriam, m’ha canviat la
vida. Ho dic així de clar per que és la pura veritat. Haver-los conegut ha
estat de les coses més ven parides que m’han passat en aquesta vida. Ells 4
juntament amb el Sergi han entrat a formar part dels que considero els meus
millors amics,.....amics de veritat, pels quals ho donaries tot, i que saps que
sempre estaran al teu costat pel que faci falta.
Cristian,
Laia, Roger i Miriam,.. potser marxareu del Terra-Nova, però mai del meu cor.
Us desitjo molta sort amb tot el que feu a partir d’ara els caps de setmana. A
i per cert seguiu sent tant genials i autèntics com sou.
Bé,
desprès d’aquests moments “Nescafe”, ja podem passar a les novetats
alegres, i així ens traurem les llàgrimes (almenys de tristor) dels ulls i
farem un meravellós somriure d’orella a orella.
Una
de les novetats alegres és que entren a formar part de l’equip de caps, l’
Ester i la Irene, que com tots sabeu venen de la unitat de pioners, i arriben
amb moltes ganes i il·lusió de fer funcionar la casa que he mencionat
anteriorment.
L’ altre novetat alegre, almenys a títol personal, es que aquest any juntament amb el suport del Sergi, tinc el plaer de fer de cap de pioners, cosa que em fa molta il·lusió, i em suposa un repte molt important de cara a acabar-los de preparar per l’any vinent en que molts es disposaran a fer de caps.