OPINIÓ
Article Toretenova
Hola
a tothom!!!!
Un nou curs comença i no penseu que jo abandono el
cau, després de tot el que ha passat durant aquests últims campaments, crec
que no puc marxar així com així.
Començarem amb els campaments dels més petitons, els follets, aquesta
unitat em va començar a donar feina abans de marxar la notificació, durant uns
dies no sabia ben bé el que passava, però al final ho vaig poder solucionar,
tot seguit vaig haver d’indicar a un dels caps el camí, ja que la geografia
catalana no la té massa clara i marxava en direcció oposada.
També vaig haver d’anar a visitar als llops, que ho dubtàveu???, la
meva tasca va ser intentar confeccionar unes latrines, fer d’intendent i la més
dura, mantenir net el campament, aquí em tenien molt atabalat sabien que podien
contar amb mi.
Els Raiers es van pensar que jo era mecànic i que els
podia solucionar els seus problemes amb el cotxe, de fet em vaig passar
els dies recollint benzina i fent pastetes per intentar que el dipòsit de
benzina quedés com nou. A més els vaig acompanyar en la seva aventura al Canigó,
tot i que comptaven amb la meva fantàstica orientació, no vam aconseguir fer
el cim, però aquí jo no tinc res a veure.
No ens oblidem dels klaners, on m’ho vaig passar molt bé fent turisme
per diferents països, pensava que eren les meves vacances, però anava
equivocat, em van encarregar fer la compra del àpats i encarregar-me del
transport.
Després d’explicar-vos les meves aventures d’aquest estiu només em
falta aclarir un assumpte, des de consell hi ha diferents teories sobre qui
escriu aquests articles, però penseu que podeu anar molt equivocats, qui escriu
aquests articles és l’autèntic TORETENOVA.
Aquest curs hi ha novetats, qui ho desitgi es pot comunicar amb mi via
e-mail, a veure si d’aquesta manera em puc organitzar millor la feina à
toretenova@yahoo.es.
Moralitat:
A vegades les aparences enganyen, estic més a prop del que penseu...
Toretenova
Article Marroc
No
haaaaay priiiiiiiisa!
Quina gran filosofia i quin gran país.
Aquest
estiu, el Cesc, el Cristian, el Jordi, la Nuri B., la Nuri P., la Irene, la
Miriam i jo, la Laia, vem anar al Marroc. Hi anàvem amb una estranya sensació
de no saber què ens hi trobariem; a més a més, allà ens esperava en Baraka,
el nostre guia que va resultar ser un tio genial.
Vem
entrar en aquell país amb molts sentiments contradictoris i molts prejudicis i
en vem sortir sorpresos, satisfets, contents.
També
ens vem conèixer molt entre nosaltres ja que després de les interminables
hores al cotxe... i és que teniem un conductor, en Mohamed, que podria haver
protagonitzat l’anunci de “para ser conductor de primera...”, només
perque us en feu una idea, el dia que més vem fer van ser 350 km i NOMÉS vem
trigar 11 HORES!!!!!!!!!!!!!! Desquiciats!!!
Molt
vem apendre en aquell país:
ades
dels llacs d’Isni i a com saber sobreviure en un lloc àrid, sense res i sense
ningú; imagineu-vos un parell de llacs separats per uns 9 km i tot rodejat de
muntanyes pelades i marrons sense ni un arbre en km a la rodona i un grup de nómades
que només es tenen els uns als altres per cuidar els animals, vivint en haimes...
i encara ens van convidar a fer un té i estar una estona amb ells.
I
també, l’aventura per anar des de les muntanyes al desert on ens va ploure i
en Moha (en Mohamed, el xofer) no s’atrevia a creuar un pont en una carretera
on hi passava aigua de les plujes i hi havia quatre pedres; imagineu-vos la
nostra fustració quan ell insistia en que era perillós i van passar per davant
nostre dues bicicletes que van creuar el pont! Horrorós! Total que vem acabar
la meitat fora del cotxe (eh gent! Que mirant s’està molt bé ;) ) enmig de
la carretera, descalços i treient pedretes tant grans com el dit petit només
per que en Moha es creiés que aleshores la carretera ja estava neta i ja podiem
passar... i va funcionar!!!
Per
no parlar dels tuareg del desert (bola, bola, bola...). Ens ho vem passar genial
amb una cançoneta ben senzilla, un tambors i una mica de màgia del desert....
I
la sortida del sol a les dunes...
I
les gitanes perseguint-nos a Marrakech...
I
els 5 litros de suc de taronja que va veure el Cesc en un dia...
I
el petó de la Nuri per una xilaba... això si que és el colmo del regateo!
I
els passadissos plens de tendes que mai acaben al zoco de Marrakech...
I
el banyet a les cascades d’Ouzoud davant de 30 tios...
I
la descoberta d’una carmenyola per part del Moha... el tio no haviavist mai
una. Al final hi vem regalar.
I
el super-compartiment de tren de la Miriam i meu... de luxe!
I
hi hauria tantes históries més... que us acabaria aborrint.
No
hay prisa, prisa mata i incha-allah van ser les primeres paraules que ens va dir
en Baraka.... i ens les vem pendre al peu de la lletra! I alguna cosa màgica
perque quan m’estresso o no puc més (típic del món occidental) penso en
elles.
La
humilitat i l’hospitalitat de la gent és probablement la diferencia més gran
entre el Marroc i el nostre país. Potser no tindran un súper-tele, un cotxe,
una moto, un ordinador... potser, només tindran alguna cosa per menjar i un
sostre on dormir però tinguin el que tinguin a tu també t’oferiran sense
esperar res a canvi, tant sols un “gràcies” i un somriure. I tu et sents la
persona més afortunada del món. Gràcies!
MOROCCO
TOUR’03... INCHA-ALLAH!!!!
Article Judit
UNA
ETAPA VISCUDA
Hola a totes i a tots!
Aquest article l’escric per recordar el meu pas pel Terra-Nova i per
agrair-li al Terra-Nova tot el que m’ha donat per aprendre a ser persona i per
formar-me com la Judit que ara sóc.
He
estat al Terra-Nova des del 2n any de llops, és a dir, ja fa 9 anys que sóc
membre d’aquest agrupament i durant aquest temps he conegut a molta gent, tant
a nens/es com a caps i de tota aquesta gent n’he après moltes coses.
Durant tota la meva etapa de nena en el cau he tingut a molts caps i tots
m’han ensenyat coses, tant bones com dolentes. Durant totes les etapes s’aprenen
coses però en el meu cas on més he après és en pioners i per això potser
recordo més els moments viscuts en aquesta unitat. M’agradaria agrair a tots
els meus caps tant de llops, raiers, pioners i klan el que han fet per mi però
hi ha hagut caps que m’han influït més que d’altres; com per exemple, la
Montse que em va ensenyar a tocar la guitarra i amb això he descobert una de
les millors maneres de desfogar-se, cantar; la Laia que m’ha fet entendre que
quan ets cap el primer són els nens abans que tú i que no et pots queixar tant
com voldríes; el Christian que m’ha ensenyat moltes coses i entre d’elles a
que se li ha de donar una confiansa als teus nens perquè així ells respondran
de la mateixa manera; el Roger que sempre veu les coses des del punt més
optimista “no passa res”; el Cesc m’ha ensenyat a ser responsable dels
propis actes; el Sergi del que he après que un cap no és només un cap sinó
que també és un company: i la
Nuri que sempre et fa recordar que el cau és un voluntariat i que ho fas perquè
vols i sobretot que si t’estimes el cau ho fas tot per ell fora de les teves
necesitats. Ara molts d’ells són els meus amics (qui ho diría!!) i estic
molt orgullosa de que ho siguin.Gràcies!!!
També
durant aquests anys he tingut a molts companys i per suposat de tots n’he après
una mica, i per suposat sempre em quedaran a la ment aquells dels qui ara puc
dir que no em fallaran. Som aquells pioners que un dia vam pensar que en un
futur nosaltres portaríem el cau i aquest any per fi es farà realitat. La
Laura, la Esther, la Irene i el Christian a qui els hi agraeixo molts moments i
molts records com la Setmana Santa a Vilanova (us enrecordeu eh!) o aquells
sopars a Caldetes tant sentimentals. Gràcies!!!
Quan vaig entrar al cau sempre em relacionaven a un grup:la Sònia, la
Laura P., la Núria i jo. Però s’equivocaven aquest no era el grup que al
final quedaría sinó que era el Jose, la Marta, la Núria i jo; els Klaners!
Aquest any ha estat increïble i no parlem dels campes a Grècia i tot gràcies
als meus companys. Tinc que agrair al Jose haver-me ensenyat la tenacitat i la
força d’uns ideals; a la Marta ja la coneixia abans de vindre al cau i li
vull agrair la seva grandiosa amistat, el gran companyerisme i la veritat és
que jo crec que tothom agraeix tot l’esforç i tota la dedicació que en poc
temps ha donat pel Terra-Nova. I pensareu, i la Núria?, pues abans de dir res
de la Núria vull agrair a un conflicte passat que va fer que es fés realitat
el conèixer a la Núria, una amiga per tota la vida amb la que he viscut
moments bons i dolents dins del cau i fora del cau i amb la que sé que em
necesita tant com jo la necesito. Gràcies!!!
Bueno no em vull oblidar dels altres membres del cau del Fernando i la
Anona, uns caps inmillorables i unes grans persones. I els raiers, els llops i
els follets que amb les poques sortides que he fet amb ells n’he après un
munt de coses. Gràcies!!!
¡¡¡MOLTES
GRÀCIES TERRA-NOVA!!!
P.D.:Espero que la meva etapa com a cap sigui tant maca com la de nena i
que poc o molt els nens/es que tingui aprenguin de mi com jo vaig aprendre.
Article Cesc
CAP
A U.M.A. FALTA GENT
Ara
fa 4 anys, un divendres qualsevol, em trobava al Centre Civic Sant Pere Apòstol
( seu del Agrapament Escolta Apel·les Mestres) jugant a futbolín amb amb
altres exmembres de klan. Haviem deixat el cau feia dos anys per desavinences
amb amb el consell que hi havia aleshores.
A
alguns haver deixat el cau sempre ens va deixar un regustillo amarg, no només
pels mals rollos que hi havia hagut sinó sobretot perqué sentiem un buit
estrany,....almenys jo!!!. Faltava alguna cosa, una cosa que he vist més clara
que mai després d’aquests anys al Terra-Nova. EL QUE FALTAVA ERA FER
DE CAP.
Per
sort la vida sempre t’obre noves portes, i aquell divendres se’n va obrir
una de molt important. Us ho explicaré.
Com
si d’una tarda de divendres qualsevol es tractès, cap a les 20:00h va aparèixer
la Laia J i es va demanar una coca cola. Va venir cap a nosaltres que estavem
jugant a futbolín, va saludar, i es va dedicar a observar la partida fins que
vam acabar.
Desprès
de la partida com era habitual vam seure a la taula on era la Laia i vam estar
xerrant una estona de coses diverses.
Entre
tema i tema la Laia J em va comentar que hi havia una amiga seva (la Nuri) de
IUSC que li havia comentat que en el seu cau havien marxat molts caps i que
necessitaven a gent. No ens ho vam pensar ni 10 segons, i el següent consell
del Terra-Nova ja ens tenies allà, flipant per un tubo.
Doncs
bé aquesta es la meva entrada al Terra-Nova i, “como todo lo que empieza
acaba”, ara toca explicar altres coses.
Desprès
de gairebé 4 anys al Terra-Nova he decidit deixar el cau per fer coses noves, i
d’altres coses que no podria fer si seguis al cau.
Dient
que deixo el cau, semblo una mica fred. La veritat es que penso seguir vinculat
amb algunes coses, ajudant amb el que sigui possible i si cal anant a donar un
cop de ma en alguna que altre excursió.
Ara
toca passar a una altre fase. Uns ja ho van fer en el seu moment i ara em toca a
mi. Surts del bullici habitual de les reunions setmanals, dissabtes a la tarda,
excursions, recollides, festes, carnestoltes, setmana santa, campes d’estiu,
reunions amb pares,........... i et fiques en una unitat anomenada UMA,
on resulta que hi ha una sèrie de personatges cadascun dels quals a la
seva manera segueixen donant un cop de ma i intenten actuar com una unitat més
del Terra-Nova.
El
canvi sembla fort, però bé ja m’explicaran
el que van sentir els que van passar per aquí fa un temps, i ja ens
adaptarem al tema.
La
veritat es que les sensacions que tinc son una mica estranyes. Per una banda, em
fa un pal terrible, deixar tot aquest estrés i emocions variades que provoca
esta immers en aquesta roda, i per altra banda tinc moltes ganes de fer coses
noves. Suposo que es com totes les decisions importants, que sempre tenen les
dos cares de la moneda, i que cap algun lloc has de tirar.
Si
haig de resumir aquests 4 anys, se’m fa impossible. Només em surt un
UUUUUFFFFFF !!!!!.
Provaré
de fer-ho amb frases curtes i records:
-
El
primer consell. Vaig flipar amb la diversitat de personatges i amb l’anarquisme
que hi havia.
-
El
meu primer cau. Sempre recordaré la frase que va dir l’Òscar quan vaig
entrar per la porta: ¿ i esa cosa que es?. També recordo que aquell any vaig
anar molt perdut, però que gràcies a la Laia B, em vaig anar situant.
-
Els
tres anys que he estat de cap amb el Sergi.
-
Aquest
últim any de follet. Per mi el meu millor any com a cap.
-
Tots
els consell que hi ha hagut.. Si pregunteu a la majoria dels membres de consell
us diran que es de les pitjor coses del cau. Però la veritat es que jo m’ho
he passat molt bé, perquè s’han discutit coses interessants i es des de on
s’ha aixecat el Terra-Nova.
-
El
tauró. Quan va acabar aquell carnestoltes em vaig sentir molt realitzat.
-
Aquests
caus estressants. Primer amb llops, desprès amb pioners i finalment amb follets.
Tots han tingut la seva salsa.
-
Aquells
atacs de riure que no pots parar.
-
Aquesta
germanor de passos (encara que en algun no hi havia massa gent)
-
Aquestes
festes del Terra-Nova. Cada any acabes agonitzan. Gairebé no saps ni
aguantar-te de peu i ja no dic parla, però si ha sortit bé,..... que ve que et
quedes per dintre!!!!
-
Aquestes
converses amb el mossen. La veritat es que m’ha molat. Es clar que hi ha hagut
moments delicats com el petit incendi que vam tenir, o petits malentesos amb
gent de la parroquia.
-
Aquestes
cançons que cantem desprès de cada cau, tots junts, hi ha dies que se’t posa
la pell de gallina.
-
Aquests
klaners.
-
Aquests
últims campes de follets. Per cert, han estat els meus primers campes d’estiu
com a cap. Ja era hora. Ha sigut com un retorn a la infantesa. Increïbles!!
-
Iiiiiii.........
Segur
que em deixo moltes coses, però els que hi van ser ja ho recordaran amb carinyo
suposo.
Bé
fins aquí aquesta mena d’escrit de comiat del CESC. No us penseu que us
desfareu de mi tant fàcilment. Ja seguirem fent cosetes pel cau.
Una
abraçada a tothom i ens veiem pel cau
CESC
Article Núria
Hola
amics!
Soc la Núria,
una membre de Klan i aquest a estat el meu últim any com a "nena".
Molts de vosaltres no sabreu el que significa per mi passar a ser cap, doncs bé,
ara us explicaré: Fa 14 anys que vaig entrar al CAU, jo només tenia cinc anys,
aleshores era l'any 1989 i em van rebre amb els braços oberts la Tresa, la
Marta i la Lara. Recordo la meva primera excursió, en que jo era l'única nena,
o la màquina del temps que ens portava per diferents planetes, o el Paxnoy (el
nostre amic extraterrestre)... He viscut tantes coses al CAU: moments molt
tristos, moments d'allò més divertits, moments de por, en definitiva, el CAU
m'ha aportat de tot i més i sobretot molta felicitat.
Com us
podeu imaginar, he tingut moltissims caps al llarg de tot el meu recorregut per
totes les unitats: les ja esmentades Lara, Marta, Tresa i posteriorment la
Monica, la Carol, el Manel, el Ricard, el Dani, la Sara, l'lalba, la Ruth, el
Damia, el David, l'Anna, el Jordi (el meu propi germà),l'Ivan, La Montse, l'Òscar,
l'Oriol, la Laia, el Cristian,el Roger, el Cesc, el Sergi, la Nuri...Tots ells
m'han ensenyat moltissimes coses, desde cordar-me una sabata fins a saber
lluitar per poder conviure en aquesta vida a vegades tant injusta, de la millor
manera possible. És per això, que puc dir que totes aquestes persones m'han
influenciat moltissim i m'han ajudat a formar la meva personalitat.
El meu repte,
és ara transmetre totes aquestes bones qualitats i vivències a tots aquells
nens i nenes que passin per les unitats que jo hi colabori. Estem passant per
uns moments delicats dins la societat i el món en que vivim, pot ser més que
en els temps en que jo vaig entrar al CAU, però estic segura que entre els meus
companys i jo ho tirarem endavant!
Ja per acabar m'agradaria agrair al
TERRA-NOVA aquests 14 anys que he passat, (part important de la meva vida) i a
tots els components que han ajudat a la meva formació i que m'han aportat la
seva amistat.
MOLTISSIMES GRÀCIES
A TOTS!
Núria Bienvenido Oriol
Article Irene
El miedo global
Los
que trabajan
tienen
miedo
de
perder el trabajo
Los
que no trabajan
tienen
miedo
de
no encontrar nunca trabajo
Quien
no tiene miedo
al
hambre
tiene
miedo
a
la comida
Los
automovilistas
tienen
miedo
de
caminar
Y
los peatones
tienen
miedo
de
ser atropellados
La
democracia
tiene
miedo
de
recordar
Y
el lenguaje
tiene
miedo
de
decir
Los
civiles
tienen
miedo
a
los militares
Los
militares
tienen
miedo
a
la falta de armas
y
las armas
tienen
miedo
a
la falta de guerras
Es
el tiempo del miedo
Miedo
de
la mujer
a
la violencia
del
hombre
Y
miedo
del
hombre
a
la mujer
sin
miedo
Miedo a los ladrones
Miedo a la policía
Miedo
a
la puerta sin cerradura
Al
tiempo
sin
relojes
Al
niño
sin
televisión
Miedo
a
la noche
sin
pastillas
para
dormir
y
miedo
al
día
sin
pastillas
para
despertar
Miedo
a
la multitud
Miedo
a
la soledad
Miedo
a
lo que fue
y
a lo que pudo haber sido
Miedo de morir
Miedo de vivir
Eduardo Galeano
“Patas arriba”