OPINIÓ

OPINIÓ CRISTIAN

Qué bé! 11 mesos currant sense parar i, per fi! VACANCES! Ostres! Portem tot l’any esperant-les en candeletes i ja han arribat, ho planejem tot bé per aprofitar-les al màxim i disfrutar-les de debó... que es fan molt curtes!

Però, tot lo bo acaba; i les vacances no són una excepció. Abans de donar-nos compte ja tornem a fer la mateixa vida que sempre, llevant-nos d’hora i anant a currar 8 hores diàries (si tot va bé...)... 

Per fi ja ens hem graduat! Tants anys estudiant i ja tenim el títol! Quina il·lusió, ja podré treballar en el que a mi m’agrada... però, ostres! Volem marxar de casa, anar aquí i allà i fer la nostra vida però trobar treball no és tan fàcil així que acabem treballant en una oficina, en un bar, repartint pizzes o en ves a saber què treballant més hores que el Pare Noel la nit de Nadal per un sou que no arriba ni per comprar pipes...

 Que us sona tot això?? Doncs si! Aquesta és la preciosa i meravellosa vida del “currante”!

Per què no és tot tan senzill com trobar la feina que t’agrada per un sou just?

Per què hem de treballar 11 mesos i només fer vacances un ?

Més ben dit... per què hem de treballar per sobreviure??

I sabeu el que és pitjor? Qué els únics que en surten realment beneficiats són els empresaris i el govern perquè, quins beneficis (no materials) en treiem realment per tot l’esforç que hi dediquem? Realment molt pocs...

OPINIÓ PERE PAU

Xarxa de Temps

 Quan a la sortida de passos vaig veure que els exmonitors s’organitzaven per seguir en contacte entre ells i també amb Terra Nova, els UMA, vaig pensar que de segur que en treurien tot el suc de tants anys de companyonia entre ells. Espero que els vagi molt bé!

Però seguidament ens varen proposar als pares que podriem pensar en organitzar-nos d’alguna manera, com una unitat més. El silenci es va fer present, i per dins segur que a molts ens va passar pel cap que intentar-ho seria una tasca impossible (no tinc temps...)

El que uneix els membres de Terra Nova, els nostres fills i els seus monitors, són lligams molt més forts que els que tenim els pares, que compartim el fet de creure que el CAU és una de les millors maneres de completar l’educació com a persones dels nostres fills. Però, què més compartim? El barri? Alguns valors? No tenim història en comú.

Vet aquí una proposta atrevida: montar una xarxa de temps.

Us explico en que consisteix. No sé exactament quin nom pren, Banc de Temps potser, no conec amb profunditat el tema, però sé que és una experiència que s’ha dut a terme satisfactoriament en alguns països sudamericans.

Imagineu que podeu disposar de dues hores al mes (20 hores l’any) per fer tasques en les que esteu preparats, tant sigui professionalment com per afició. Llavors dipositeu aquestes hores en la xarxa del temps. Altres membres disposen en aquesta xarxa les seves hores lliures disponibles (cadascú les hores que vol i pot) i també les seves activitats que estarien disposats a fer per als altres membres.

Després hi ha la possibilitat de buscar dins la xarxa hores de temps dels altres membres per cobrir necessitats que un mateix té. Un intercanvi sollidari però responsable.

Per exemple, un membre pot oferir assessorament jurídic, si es advocat/da, psicològic, si és psicòleg/a, de bricolatge, si n’és aficionat/da, de costurer/a, de cangur, d’informàtic/a.....

Altres membres en poden treure profit i al cap de l’any tothom ha recuperat el temps que va disposar dins la xarxa amb els serveis que altres poden fer.

Animeu-vos-hi, podrieu apuntar-vos també els monitors.

Adreceu comentaris i si esteu interessats ens posarem en marxa, que amb internet pot ser molt fàcil la comunicació de la xarxa de temps.

Pere Pau Llistosella                             934 368 461                           pplisto@telefonica.net

OPINIÓ CESC

Com si d’una tarda qualsevol es tractés, en Joan va sortir de casa cap a quarts de sis. Al obrir la porta del carrer, el va sobtar la imatge que es va trobar. Una dona estirada a terra, tot cridant: el lladre, el lladre!!!. En Joan va fer un cop d’ull al final del carrer, i va poder guaitar un home de complexió esportiva com tombava corrent cap a la plaça de la Sagrada Família. Desprès de vacil·lar un instant, va dirigir-se cap a la dona i la va ajudar a aixecar-se. La dona estava tota convolsionada pel que li havia succeït. No parava de cridar: el lladre, el lladre!!!, m’ha robat el bolso !!,.... que faré ara??,....allà hi portava diners!!,...el carnet d’identitat!!,....el lladre, el lladre!!”.

 En Joan es va sentir incòmode. Se sentia estrany perqué no sabia que fer ni com actuar. Aquella situació el superava. No sabia com ajudar aquella dona. Que li podia dir?. I si li deia: Senyora no passa res, pensi que només son diners!!. No no!!, no li podia dir una cosa així, en un bolso no només hi ha diners, va pensar. La gent te records, fotografies de gent estimada, .... Realment si hi pensava fredament, la dona es queixava i amb raó!!

 Va decidir que el millor que podia fer, era ajudar a aquella dona a resoldre aquella situació, de la manera més sensata possible. Habia d’ajudar-la a recuperar el bolso fos com fos. 

Un cop la dona es va haber calmat una mica, en Joan li va proposar anar a denunciar el robatori a la comissaria del carrer Cartagena. La dona desprès de dubtar i fer una ganyota va accedir. Els dos es van dirigir cap a la comissaria. Un cop hi van arribar, van dirigir-se a la finestreta corresponent. En Joan va mirar a travès del mirall, i no va veure ningú a l’altra banda. Quina merda va pensar. Va fer una mirada al seu voltant, i va veure al final d’un passadis molt llarg com un dona de mitjana edat, parlava amb un agent que vigilava una cel·la. Va pensar que es devia tractar de la dona que s’encarregava de tramitar les denúncies. Devia ser una tarda tranquil·la i la dona habia decidit petar la xerrada. La dona que habia estat atracada va començar a renegar de la policia: sempre igual !!, quan els necessites no hi són !!!, i quan no els necessites fins i tot a la sopa!!. En Joan va calmar la dona i li va dir que s’esperés un instant. Va seguir el llarg passadís fins que l’agent el va copsar. Aquest va fer un senyal a la dona, com dient: mira!! Un altre pesat que ve a denunciar!!. La dona tot mosquejada per haber d’abandonar l’apassionant conversa de l’actualitat de la premsa del cor, que estava tenint amb aquell agent tant ben plantat, va dir: Ya voy!! Ya voy!!.

 La dona i en Joan va recorrer un altre cop el passadís, aquest cop cap a la finestreta. La dona va entrar-hi hi va dirigir-se al mostrador.

 A ver que quieren!!!. La dona atracada va explicar-li tota la història, i desprès d’emplenar 2000 papers la funcionaria va donar la denúncia per feta. Va dir: bueno esto es todo, en cuanto sepamos algo ya la avisaremos!!. Quin to més despectiu va pensar en Joan. De la manera com parlava la funcionaria, tenia menys esperances de trobar el bolso de la dona que de sortir amb la Claudia Chifer. Quin desastre!!

 Va acompanyar la dona fins a casa seva, que casualment vivia a dos portes més enllà que ell. Al arribar a la porta de casa la dona, van veure un paquetet a terra. La dona tota encuriosida el va obrir, hi hi va trobar el seu bolso. OOOOOOOhhhh!!! va dir. Va obrir-lo i va començar a repassar que hi fos tot. Va obrir el moneder i va veure que no hi habia els diners. Al seu lloc hi habia una nota que deia: Perdonim Remei, pero no tinc elecció!!!. No en tenia cap dubte, era en Ramiro, el noi que vivia al parc de la Sagrada Família, i a qui tants cops habia ajudat i alimentat. A la dona li va agafar una tremenda tristesa. Com habia pogut en Ramiro. Perqué a ella. Tant malament estava el barri, que passaven coses com aquesta.

 La dona va donar les gràcies a en Joan i li va dir que ja se’n podia anar. En Joan va caminar cap al seu portal i va obrir la porta. Tot pujant les escales, va pensar: Com pot ser que aquell noi atraqués a una dona que li habia donat de menjar, i l’habia ajudat tant. Es clar!! va pensar: Aquell noi necessitava diners i no es va atrevir mai a demanar-los a la Remei, més que atrevir-s’hi, no ho habia sabut fer, ja que des de petit el devien haber ensenya’t a robar, i per tant no ho sabia fer de cap altre manera.

Cesc Giol