ACTA DE CONSAGRACIÓ DE L'ESGLÉSIA DEL MONESTIR DE SANT BENET DE BAGES (3 de desembre del 972) |
| En nom de la santa i indivídua Trinitat, un sol Déu. Pels fets dels nostres primers pares cada dia és renovada i redimida l'Església de Crist per la seva sang, des del principi fins al final ja que per la voluntat de Déu abans dels segles eterns és confirmada de manera gloriosa i evident la trinitat. I el patriarca Noé dels fets que s'ha dit primer, edificà un altar al Senyor. Després del diluvi es va rentar la terra dels delictes del poble i es manifestà la seva demència i es dignà salvar les ànimes per l'arca. Abraham, que és tingut com a pare de molts pobles, amic de Déu, plantà un bosc i en ell invocà el nom de Déu. Després, cridat per Déu, anà a la terra de la visió i sobre una muntanya edificà l'altar on va fer un holocaust al Senyor pel seu fill. Isaac, que és anomenat "rialla", edificà un altar on se li va aparèixer el Déu del seu pare Abraham, a qui adorà. I Israel que és conegut per la visió de Déu, anà a Betuel; erigí una pedra, s'ungí d'oli i allí adorà el Déu del seu pare Isaac. Job, que és tingut per pacient, obrà d'una manera semblant. Moisès, fill d'Amram, fou legislador i, inspirat per Déu, féu una obra d'or de jacint i de diversos colors per a Déu; eirgí una tenda al cim, hi posà un altar, preparà la taula i va fer una arca en testimoni del Déu d'Israel i allí el poble del Senyor adorà Déu. Després de molts dies i anys Salomó, que és conegut com un Rei pacífic, rei fill de David, que és anomenat per la seva mà dura, construí un temple al nom del Senyor a la ciutat de Jerusalem, i en ell Jesucrist, Déu i Senyor nostre, va voler ser presentat; i més endavant mostrà als escribes, fariseus i saduceus moltes obres bones i, finalment, apropant-se el dia de la festa anà a Jerusalem en un ase i els fills dels hebreus amb ams de palmes anaven prop d'ell i clamaven: "Hossanna, beneït el qui ve en nom del Senyor d'Israel". I en aquell temps sofrí la passió en el seu cos i sobre l'arbre morí en la creu, perforat per la llança i del seu costat sortí sang i aigua, rentà el món dels seus delictes, els quals havien ja, sens dubte, estat rentats pel diluvi, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia i es mostrà als seus deixebles i els donà el bes de la pau; els beneí i mentre el miraven ascendí als cels i seu a la dreta del Pare omnipotent; des d'aleshores l'esperem a fi que judiqui el món pel foc. I els apòstols se n'anaren pel món, venceren l'imperi i regiren el ceptre del món en nom del Crist i Cefes, que és anomenat Pere apòstol i a Antioquia governà l'Església durant quaranta-quatre anys. D'aquí anà a Roma, ciutat de gran fortalesa i senyora de molts pobles i allí sant Pere apòstol erigí altars en honor de la Trinitat i des d'allí féu sentir la seva veu per tota la terra. I igual com ell, tots els apòstols aixecaren altars. Alguns creients es varen escampar, seguint el seu exemple, i varen aixecar altars i n'aixequen, tal com els temps present demostra. Entre ells, un home eximi, ric i insigne, anomenat Sal.la, inspirat per Déu, pensà que era meritíssim edificar un temple en nom del Senyor. I, després de fer oració, inspirat per la seva divina misericòrdia, trobà un lloc al seu predi; i conegué que era apte i elegit per Déu; i hi va posar els fonaments i construí amb diligència un altar i l'erigí amb una obra magnífica amb grans despeses, ajudat per Déu. I quan erigí les tres parts del temple al cim, va convèncer la seva esposa, Ricardis, per tal que fos una dona religiosa entre altres dones i que amb oracions servís els sacerdots, clergues i pobres per amor de Déu i que vigilés l'Església de Déu de nit i de dia i deixés el seu espòs per amor de Déu i, ja que era temorosa de Déu, donés tot el que podia tenir d'or i argent, vestits, predis i possessions per a utilitat del temple. El seu espòs, Sal.la, fet el funeral amb les dignes oracions dels sacerdots la va enterrar en un arca de pedra al costat del temple començat. Sal.la al cap d'alguns dies emmalaltí i, congregats tots els seus fills, els ensenyà a tenir fe en Déu i en el Príncep de la terra i de tota la cristianitat i, que si fos possible, procuressin viure en pau. I després de tot això signà la confessió de Déu i, firant els ulls al cel, entregà l'ànima a Déu que li havia donada i amb una bona vellesa va anar al seu poble. Els seus fills i filles el varen plorar amb tota la família; varen posar el seu cos junt amb el prevere i nebot seu. Guisad, que també hi havia anat amb els preveres i clergues de bona memòria, en un sarcòfag de pedra excavat al costat de l'atri. I els seus fills, Isarn i Guifré, varen viure com a germans ínclits i plens de santedat i varen treballar en el santuari, tal com volia el seu pare, amb gran cura, com arquitectes del temple i el varen acabar. Després que tot fou acabat varen venir frares insignes, sotmesos al bisbe de Vic, de la seu d'Osona, anomenat Frugífer i li varen demanar que es dignés venir al lloc del tabernacle per a fer-ne la dedicació. El bisbe els acollí propici. I, inspirat en la divina misericòrdia, el bisbe Frugífer, cridà els seus col.legues, Guisad, bisbe de l'església d'Urgell, i Pere, bisbe de l'església de Barcelona, per tal que amb bon ànim es dignessin venir per a dediar l'esmetat temple. Els bisbes, obeïnt.lo amb indulgència, amb l'ajuda de Déu i amb oracions, amb gran devoció i caritat varen venir a fi de dedicar els altars en honor de la santa Trinitat i el temple. Tambe hi havia el vescomte Guadald. Les filles de Sal.la, fundador d'aquest temple i de bona memòria, Ego i Quíxol, vídues i religosíssimes matrones, varen viure castissímament amb la devoció de Déu, Ego com a abadessa, amb el nom de Filmera; varen venir a la festa de la dedicació juntament amb el seu germà Isarn, home il.lustre. L'abans esmentat Guifré, germà d'Isern, per una petita malaltia no va poder-hi assistir el dia de la present dedicació; però va estar en obediència junt al seu germà caríssim, Isarn, i a les seves germanes dolcíssimes. Molts prohoms d'Osona varen venir a aquesta deidcació i també molts de la ciutat de Manresa el dia de la dedicació; s'hi varen afegir molts clerguers i laics i dones amb ciris i ofrenes i es va fer una gran multitud. Cantaven els sacerdots i levites lloances a Déu amb alegria, l'orgue escampava els seus sons i des de l'atri lloaven i beneïen el Senyor que regna pels segles i lloaven i donaven gràcies a Déu amb tota devoció. No podien els bisbes, sacerdots, levites i clergues sofrir cap molèstia ja que els inflamava la gràcia de l'Esperit Sant i els goigs dels temple, el dia de la seva dedicació. I així varen celebrar els sants misteris de Déu i els bisbes varen preguntar als fills de Sal.la i als altres assistents: "Què volia el vostre pare i fundador que fos aquest temple?". Varen respondre: "Un monestir". Els bisbes digueren: En honor de qui?". Respongueren: "En honor de la santa Trinitat, de sant Benet, de sant Pere, que té les claus del cel, i de sant Andreu, apòstols". Digueren els bisbes: "Té aquest monestir predis i possessions on es puguin recrear els frares que han de servir aquí a Déu?". Varen respondre: "En té, amb la misericòrdia de Déu". Els bisbes varen dir: "On?". Respogueren: "En la comarca de Besalú, a la vall d'En Bas, un alou amb masets i els seus boscos, prats i pastures i una església de Sant Pere amb la seva parròquia i totes les seves pertinences, que ho va deixar Ricardis, matrona nobilíssima, ja anomenada anteriorment". Digueren els bisbes: "En té més?". Respongueren: "Té el castell de Maians, que concedí el fundadors d'aquest cenobi, el ja difunt Sal.la, amb l'aprovació del príncep Borrell, cap de la Gòtia, i mai no el va tenir per a ell ja que l'oferí a Déu entre els castells que posseïa, a no ser el de Maians amb els seus límits i termes i excepcte el que tenia Gotmar i els seus hereus". Varen dir els bisbes: "Té alguna cosa més?". Varen respondre: "Té aquí on és situat aquest monestir, tal com diu l'escriptura que féu Sal.la, difunt, un alou amb tots els seus termes, al lloc de l'Angle, i a Manresa i al seu comtat uns alous que li deixà Guadamir, arxilevita, tal com posa a les escriptures que va fer. Tot això ho hem dit abans i ja ho tenia aquest cenobi i el dia de la dedicació el poble del Senyor ho donà i ho vàrem dir per tal que ho escoltéssiu. En primer lloc, el vescomte Guadald va concedir una parellada de terra i tres modiates de vinya i Sedra una modiata de vinya i Domènec va donar un alou, tal com es troba en la seva escriptura. Isarn, un modi de vinya, Bernat un modi de vinya, Ferriol, un modi de vinya; Ego, un camp, Freder un modi de terra, Galliad, tres quarterades de terrra, Aetre mig modi de vinya, Francemir, un modi de vinya, Recosind, dos modis de vinya amb la bóta i la tina. Aquests alous són donats el dia de la dedicació pels fidels. Danlà, prevere, cases, terres i vinyes, amb els molins que els fan costat. També pel ministeri de l'altar concedí Abbo, levita, un antifonari; Mascaró, prevere, dos còdex que porten les divines obres, un leccionari i un calze; Crispí, prevere, deu sous; Danla, prevere, un antifonari, Ego cent sous i una estola; Isarn, un missal i una bacina amb el seu aiguamanil i un escó; Filmera abadessa, una alba; Sesenanda, un àmit, Matresinda una estola, Bellúcia una tovallola, Ariellis una alba. Tot això ha estat concedit al ministeri de l'altar el dia de la seva dedicació. No han de tenir dubte ni els fidels ni els fundadors de l'Església que tot ha estat donat de la manera que ho escrivim. El temple tenia el dia de la seva dedicació dues capses amb la creu del Senyor i relíquies comprovades dels sants i un missal, les flors dels evangelis, el llibre de Salomó, el passionari, el martirologi, el saltiri, dues albes, dos àmits, dues estoles, dues casulles, un calze d'argent amb la seva patena, un altre calze d'estany amb la seva patena. De tot el que més amunt diem del castell de Maians, que Sal.la de bona memòria deixà al cenobi que amb l'ajuda de Déu edificà, no hi havia res seu que no ho prometés a Déu o ho oferís de totes les seves aprisions, excepte el castell de Maians, tal com es diu abans. Va deixar alguna cosa als seus fills, segons la voluntat de Déu, per a defensar la pàtria. Penso que les oracions defensen més la pàtria que els malignes combatens. De tot això el patriarca Jacob digué al seu fill Josep: Et donaré l'herència sobre els teus germans, el predi que vaig agafar de la mà d'Amoei amb l'espasa i el meu arc. Si cerques amb diligència les escriptures, no trobaràs el lloc on Jacob guerrejà sinó que, pregant, foragitava els enemics i posseí la terra, amb l'ajuda de Déu a qui fidelment adorà. Així sant Martí, mentre era soldat, un tribú li prometia que el portaria a la guerra. Però ell li va respondre i li digué: "Sóc soldat de Crist i no puc lluitar". El tribú furibund es va allunyar; i confortant-lo sant Martí li digué: "Jo estaré desarmat, no protegit per l'escutm foragitaré la formació dels enemics d'una manera segura". I després, mentre resava sant Martí, la multitud dels enemics va ser foragitada. I, tal com he dit, les millors oracions defensen la pàtria, i així ho digué l'apòstol Jaume: "Molt val l'oració assídua del just". I com que, preguntades aquestes coses, fossin compreses pels fidels i oïdes pels bisbes..." |