Història.
  El 18 d’octubre de l’any 950 Gundrig i la seva muller Ermessenda permuten a Sala de Conflent, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, de la seva terra, situada a l’Angle, junt al riu Llobregat, prop de Montpeità, rebent a canvi terra situada en el Camp de Bages, junt a la casa de Sant Iscle.
   Amb acte clos, signat als 22 de febrer de l’any 980, per Bassindus, sacerdot i monjo, que transumptà a 6 del idus de juliol 1199 de la Encarnació -rebut a 8 de las calendas de mars any 26 del regnat de Lotari, fill de Lluís rei-, Armemilla ven a Eilo una partida de terra, que de sos parents li provenia, en el comtat de Manresa, a la casa de Sant Iscle; la qual afronta a orient amb terra de Godebadde, de migdia amb terra d'Aliona, a ponent i tremuntana amb terra de dit venedor. Preu de dita venda són 10 sous.
    Als 30 de gener del 983, Sesenanna, femella, Maronta, Gondemara, Ollovega, Godemare, Cheno, Todalego, Ademira, Forte, Seniofredo, Olloberga, Ingracia, que anomenen Rossa, Folchomare, Ansulfo, Salla, Ermelle, Bella, Bradolina, Igulo, Ansulfo, Holimpia, Aludia, Matrona, Stavilia, Gondemara, Andrias, Ingenilde, Gomesinda, Olloberto, Gintrondus, Gontaldus, Gloriosa, Sidilane, Virgilio i Speciosa venen a Goltredo i a la seva muller Emmo, terra erma, que els ha vingut per avullorum, en el comtat de Manresa, a les adjacències de la ciutat al lloc dit... prop de Sancti Acisclii. Afronta de solixent amb terra dels compradors, a migdia amb terra d’Ermegilde, de ponent amb terra de Sendredo, de tramuntana amb terra d’Adevonso. El que encluen dites afrontacions ho venen pel preu de 18 sous, en cosa que ho val.
   L'any 1035 apareix un sagrer o sagrera entorn de Sant Iscle, aquest fet permet deduir-ne que l’església ja estaria consagrada. 
   En el testament fet pel vicari de Manresa, Bernat Guifred de Balsareny, realitzat a l'octubre del 1045, consta la deixa al monestir de Sant Benet de Bages de la meitat de l'alou que tenia a Manresa  de Sant Iscle al Cardener.
  L’any 1066, la sagrera ja reb la denominació de vila, fet que permet creure en què els seus habitants s’haurien agrupat a l’entorn de l’església, agrupant les diferents edificacions a mode de clos murallat. Aquest mateix any l'església és citada com a parròquia.
   En un altre testament de Bernat, de l'any 1085, consta la donació al monestir benedictí d'un alou que tenia en el citat terme de Sant Iscle.
   L’any 1162, Bernat de Montesquiu, batlle reial de Manresa, va realitzar una concòrdia amb Arnau de Sorroca i la seva dona Dolça, filla de Bernat de Manresa. En aquest acte es van arranjar una sèrie de disputes de béns acordant que la domus o casa fortificada de Sant Iscle passés a mans de Bernat de Montesquiu, per temps de cinc anys. L’any 1197, la casa de Sant Iscle era en mans de Guillem de Guàrdia, parent de la citada Dolça, el qual la donaria, entre altres béns, a la seva muller Sibil.la per raó d’esponsalici.
   Cap a la segona meitat del segle XII, doncs, la sagrera de Sant Iscle -a l’igual que d’altres nuclis poblacionals del Pla de Bages-, es fortificaria i més tard, l'any 1252, s'aixecaria un castell. 
   L’any 1252, Sibil.la de Guàrdia, per remei de la seva ànima i la del seu marit, Guillem de Guàrdia, difunt, donà a l’Orde de l’Hospital i a la marquesa de Guàrdia,  comandadora de la comanda d’Alguaire, tot el castell i la vila de Sant Iscle, tal com el seu marit tenia per alou lliure i franc. Sembla però, que part de la jurisdicció de l'antic castell de Sant Iscle, també era propietat dels comtes de Cabrera, els quals la cediren, l'any 1271, juntament amb totes les terres i possessions a la citada Orde de Sant Joan de Jerusalem.
   Al 1293 hi ha notícies que confirmen l’existència del vall, prop del castell de l’Hospital de Jerusalem.
   En el segle XIV, cal esmentar la figura de Berengaria, filla del mas Podiolo (Pujol) de Sant Iscle, que fou cambrera de la reina na Blanca, muller del rei Jaume. Pels bons serveis prestats, el rei li assignà de renda la quantitat de 500 sous barcelonins que devia rebre cada any, durant la seva vida; quantitat provinent de les rendes i fruits dels forns de la ciutat de Manresa. La mateixa Berengaria, a 23 de maig del 1314, enmatllevà pels seus afers, a Pere de Sant Pere i Simon Fabregas, de Barcelona, la quantitat de mil sous, moneda barcelonina, obligant i assignant els 500 sous que devia percebre de les rendes del forns, segons concessió reial, dos cases que tenia a Barcelona i dos masos en el terme de Sant Iscle: el mas Podiolo i el mas Tàpies.
   A les kalendes de març de l'any 1344, Gillerma, muller de Pere Andreu, difunt de Manresa, ven a Pere Sabater, cuirater, un tros de terra de la parròquia de Sant Iscle de Bages que té en alou de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, per cens anual de tres sous.
  Cap al darrer terç del segle XVII, exactament l’any 1682, consta que la ciutat de Manresa té empenyorades les herbes i herbatges dels masos Canals i Sajol de Sant Iscle, entre d’altres, per la pastura del seu bestiar. També en el dret de carnalatge de dita ciutat havien de rebre dels masos esmentats i dels de Pere Ramon i de l’heretat de M. Dalmau: “lo dia de St. Joan de Juny un pollastre y un anyell si sen hi crian, y si hi ha moltons un vello y si no si crian no ha de rebre ni exigir ninguna cosa; id. Si en dit mas se cria porsellada o porselladas se ha de entendrer que de la primera deu rebre y exigir lo arrendatari un porsell y si acás en dit mas se fessan dos porselladas lo de la segona, lo porsell es del amo; id. se ha de entendrer y saber que a tots los massos que la ciutat te ocupadas per pastura de son bestiar, estos massos no tenen obligació de pagar anyell ni vello, si be deu recobrar lo dit arrendador de la ciutat per polissa de son Credencer vint y quatre sous per quiscun mas, que per lo anyell y vello acostuma pagar la ciutat, que lo pollastre de dret ja es del arrendatari”.
   La visita realitzada pel Bisbe Pasqual l'any 1685, descriu que Sant Iscle pertanyia al batlle de Manresa i que valia 45 lliures, la resta era possessió del capítol de la Seu de Manresa. En el segle XVIII, el capítol de Vic i l’Ajuntament de Manresa eren condecimadors d’una part considerable dels fruits del terme i parròquia de Sant Iscle.
 

Arquitectura.
  L’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Bages conserva l’estructura primitiva d’una edificació del segle XII. Destaca l’àbsis semicircular amb finestra de doble exqueixada, així com el seu campanar quadrat, adornat amb arcuacions llombardes, amb finestres de mig punt i coberta piramidal. Sembla, però, que entre els anys 1912 i 1916, s’hi van fer algunes reformes en una part del campanar, com també en el frontal de l’entrada. El portal d’accès al recinte és a la part del nord, que mena al costat de l’antic cementiri.
   En aquesta església es conservà fins a començaments d’aquest segle un retaule gòtic, atribuït al mestre de la Guàrdia Pilosa. Actualment el Museu Comarcal de Manresa conserva quatre taules procedents d’aquest antic retaule.

Bibliografia.
BAGES, El. “Sant Iscle i Santa Victòria de Bages”, Centre Excursionista de la Comarca del Bages, Editorial Montblanc, Manresa, 1980.
BURON, Vicenç. “Sant Iscle de Bages”, Esglésies romàniques catalanes, pàg.102, 1977.
CANYELLES, Magí. Descripció de la grandesa y antiquitats de Manresa, pàgs.191-195, Manresa, 1896.
CATALUNYA ROMÀNICA. EL BAGES. “La vila de Sant Iscle de Bages”  pàg.70.
GINESTA BATLLORI, Salvador. “Sant Fruitós de Bages”, La Comarca del Bages, pàgs. 222-230, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987.
JUNYENT, Francesc; MAZCUÑAN, Alexandre. “Sant Iscle i Santa Victòria de Bages”, El Bages: camins del romànic, pàg.11, Les Fonts, Quaderns de recerca i divulgació, Manresa, 1981.
PLADEVALL, Antoni. Sant Iscle de Bages, Full Diocesà, Vic, 22/2/1976.
SARRET ARBOS, Joaquim. Història de la indústria del comerç i gremis de Manresa, Monumenta Històrica, vol. III, pàgs. 161, Manresa, 1924.
SARRET ARBOS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglesies i convents, Monumenta Històrica, vol. IV, pàgs. 290-291, Manresa, 1924. 
SITJES MOLINS, Xavier. Esglésies romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, 1986.
SOLER MARCH, Alexandre. "Un antipendi inèdit i una antiquíssima advocació catalana”, “Civtat”, nº20, pàgs.131-133, Manresa.
TORRAS SERRA, Marc. “Els béns de l’orde de l’Hospital a Sant Iscle de Bages (s. XVII-XVIII)” , Actes de les Primeres Jornades sobre els ordes religioso-militars als Països Catalans (segles XII-XIX), Diputació de Tarragona, 1994.
VILLEGAS, Francesc. El romànic del Bages, 1982.