descripcions de la premsa escrita

 
 
I
La Crónica de Manresa de 29 d'octubre de l'any 1865 detalla:
   Lindante con Navarcles se levanta airoso, arrullado por las susurrantes aguas de plata del romántico y caudaloso Llobregat y mecido por la brisa armoniosa de indolentes plátanos, albergue placentero de pintados pajarillos, un monasterio antiquísimo, aunque derruido, viejo cronicon de las vicisitudes catalanas.
   Atrahido por su fama, penetré en su recinto.
   Y sus desiertos corredores, y sus arenadas calles, y su desmantelada capilla, y sus sombrías celdas, y sus silenciosos claustros guardan aun el sello de su grandeza primitiva.
   En él refleja la verdadera poesia de la felicidad; es el ideal de la paz y de la dicha; es el infinito en la calma tranquila de la naturaleza; es el idilio de la humanidad en su primera idea y en presencia del Creador; idilio transportado, un tiempo, bajo un sol purísimo a este mundo de trabajos y de fatigas, pero lleno aun de toda la felicidad que en esta tierra corrompida y miserable puede apetecer el hombre!
   Es un himno cantado al Eterno: es un Evohe, un sublime cántico creado con formas y colores en el fondo del valle.
   Mas, !ay! cambia el paisage no es la misma la decoracion al evocar los mil recuerdos de sus cenicientas paredes, de sus agrietadas tumbas.
   Admirad, sinó, sus claustros. Y en todas partes vereis impresa la destruccion, el ciego idiotismo de unos dias de luto.
   !Cuantos recuerdos! Aquellos pacíficos eremitas arrebatados de sus nidos de amor: aquellos sabios benedictinos, insultadas sus canas, escarnecida su ciencia, y profanadas sus creencias!
   !Aquellos ministros de la ciencia que en la irrupcion de los bárbaros del Norte cobijaron en los claustros las letras perseguidas; aquellos jigantes que, secundados por las cruzadas, aseguraban las patrias libertades, hiriendo de muerte al feudalismo, baldon de su tiempo; aquellos mártires que en la brecha alentaban a los colosos defensores de nuestros fueros, yacen !ay! en sus lechos de piedra, olvidados de su siglo!
   Orad en el santuario. Y en sus altares vereis la ambicion, la irreligiosidad con todos sus mas negros caracteres. Oh! si, la impiedad destruye mas, que la pesada mano del tiempo.
   Subí al órgano, despues de atravesar el coro que se resiente igualmente de los principios disolventes de nuestros dias. Y al deslizarse mis dedos por el márfil del teclado, arrancaron unos sonidos tan lastimeros, cual la agonia de un moribundo; y el eco que la bóveda repetia, era tal vez, una anatema de muerte lanzado contra agiotistas sin corazon.
   Me despedí de aquellas ruinas visitando, ántes, una subterránea tumba, que me recordó las catacumbas de la Iglesia naciente. El silencio sepulcral que allí reinaba, la melancólica tristeza de sus negras paredes, y la vista de ocho religiosos durmiendo el sueño de la esperanza, me recordaba en verdad lo infinito del alma y la sublimidad del hombre, que es nada, pero una nada que piensa.
   Salí de aquellas soledades perfumadas por el incienso de la antigüedad y de la veneracion; asilo de paz de mil hombres ilustres que remedaran el alto ejemplo de Carlos V en Yuste! Aquí, aquí en medio de sus árboles centenarios pude comprender aquella espresion que un dia cantó Balaguer en los mas elevados picos del Montserrat; que la libertad y la cruz son enseñas predilectas del pueblo.
   Y razonaba bien:
Que l'una es la religió dels pobles
Y l'altra es la religió dels cors. - F.S. de Y.

 

II
El diari manresà El Manresano, recullia una visita realitzada al monestir de Sant Benet de Bages i publicada en les pàgines d'aquest diari el diumenge 11 de juliol del 1869: 

Tiempo hacia que ardiamos en deseos de poder visitar este tan renombrado monasterio, pero por mil causas diversas que no es del caso enumerar, nunca habiamos podido realizarlo, hasta que una favorable coyuntura, nos facilitó la ocasion de poderlo hacer; con lo cual se vió cumplido nuestro constante y ardiente deseo.
   Era una fresca mañana del mes de Abril, una de aquellas mañanas de la primavera en que al despuntar la aurora todo respira hermosura y poesia, en que los pintados pajarillos con sus armoniosos y alegres trinos, y las flores con su delicado perfume, saludan alborozadas, con júbilo, el advenimiento del nuevo dia, y en que en fin la naturaleza entera se muestra adornada con todas sus mas preciadas y ricas galas e imponderable belleza.
   Emprendimos el camino, antes de rayar el alba, con otros varios compañeros, ávidos todos de admirar por nuestros propios ojos, las bellezas artísticas sin cuento, que en dicho monasterio se encierran.
   Pintoresco y sumamente variado es el camino que conduce desde Manresa, al monasterio de San Benito de Bages, si bien es verdad que es algo escabroso, pero en cambio compensan esta escabrosidad, los variados y hermosos paisajes que a su tránsito se descubren, que distraen al caminante, y contribuyen poderosamente a que el camino no parezca tan largo ni fatigoso. Tantas eran las cosas que nos llamaron repetidas veces la atencion, que seria tarea interminable si tratasemos de esplicarlas a nuestros lectores.
   Sobre nuestras cabezas, susurraba durante el camino, un sutil y resco airecillo, a que se mecia dulcemente, entre las frondosas copas de los árboles, mientras el rústico sonido de la esquila de algun rebaño que a apacentar salia, nos anunciaba que ya habia amanecido; otras veces nos sorprendia agradablemente el suave murmullo de algun manso arroyuelo, que serpenteando de risco en risco y discurriendo sus aguas sobre una alfombra de verde cesped, iba a unir sus aguas con el rio Llobregat; en fin de sorpresa en sorpresa, y en amigable conversacion transcurrió el tiempo tan velozmente, que al descubrir desde un pequeño monte el monasterio, creiamos firmemente que el edificio que se nos presentaba a la vista no era el monasterio de S. Benito, atendido el poco tiempo que nos parecia habiamos pasado en el camino; sin embargo, no nos engañabamos en efecto cerca del monasterio.
   Las siete de la mañana, o cosa asi seria cuando llegamos al monasterio de S. Benito de Bages: antes de entrar a seguir su interior, fuimos a dar una vueltecita por sus alrededores, tan bellos y pintorescos, como agrestes.
   Está situado en el valle denominado dels Ors, y cuya situacion demuestra claramente el objeto porque fué construido; todo en él convida a la oracion y al recogimiento, a elevar el alma a Dios y en donde reinaba algun tiempo el amor y la caridad, virtudes que subliman el alma humana, y cuya práctica es tan grata a los ojos del Supremo Hacedor; en aquel santo asilo brillaba algun dia la virtud y la felicidad sin que el crimen, el vicio, el dolor, ni la miseria viniesen a empeñar su lustre; allí practicando las mas crueles penitencias, y sobrellevando con religiosa resignación todos los sufrimientos, los monges purificaban su alma alcanzando en premio de sus vigilias y pesares, la bienaventuranza eterna; allí alejados del resto de los hombres, se compadecian de sus estravios e imploraban del Señor con ferviente súplica, el perdon para sus semejantes, pasando de esta manera una vida feliz, y disfrutando de dias tranquilos y dichosos. Otras reflexiones nos sugirió la visita al monasterio, pero renunciamos a transcribirlas, como impropias de este lugar e inoportunas. Por tanto volvamos a nuestro objeto.
   A un lado divisase el pueblo de Navarcles, a orillas del rio Llobregat, cuyas casas agrupadas en torno de una pequeña colina, forman un bello y delicioso golpe de vista; alejandose un poco del monasterio, vese allá a lo lejos; el grandioso puente de Navarcles, modernamente construido; algo mas cerca la fabrica del señor Herp, y contiguo a ella, el antiguo puente de Navarcles, otras dos fábricas y varias casas de labranza esparcidas por do quiera, todo lo que realza la belleza y hermosura de aquel delicioso sitio.
   No reina ya en torno de él, el silencio y soledad que reinaba, cuando lo habitaban los monges, entonces estaba completamente aislado, no se habia edificado aun las fabricas y casas que dejamos mencionadas, y que hoy han hecho desaparecer la soledad y aislamiento en que se encontraba, en no muy remotos tiempos el monasterio.
   Despues de haber reconocido sus alrededores, determinamos entrar a visitar su interior.
   El monasterio se halla en el dia convertido en una casa de labranza; consérvase empero, de la época de su fundación, la fachada de la Iglesia, el campanario, el claustro; todo lo demás, no ha podido resistir a la obra destructora del tiempo; así es que en la actualidad, a causa de su abandono, se halla en un estado ruinoso.
   El pedestal de la torre es grandioso; solo su base presentara a lo menos unos ocho pies de altura; su primer cuerpo es muy sencillo; no lleva otros adornos que un tosco follage en el friso de su encubrimiento.
   La fachada de la Iglesia, es una mala fachada del siglo once segun dice el Sr. Pi y Margall, en su obra titulada, Cataluña pintoresca, el campanario es uno de los mas severos campanarios de su estilo y el claustro, segun el mismo autor es más mezquino, y casi no se distingue de los demás de su época, sino por los relieves de los capiteles. Personas de gran valia, y competentes en materias de arquitectura, aseguran que este claustro encierra algunas bellezas, pero que tambien es verdad que en medio de ellas se encuentran capiteles defectos. Nosotros, completamente legos en este punto, no podemos emitir nuestra opinion y por lo tanto nos limitamos a referir lo que han dicho personas para nosotros inteligentes, respecto al monasterio de S. Benito de Bages.
   La Iglesia es bella y espaciosa, bastante bien conservada, aunque ninguna novedad ofrece, pues que a nuestro modo de ver ningun mérito artístico tiene, a escepcion de la puerta principal de gusto gótico, y en la cual, los amantes del arte han encontrado algunas bellezas.
   Despues de haber visto minuciosamente todo lo que contiene, nos dirigimos al cercano pueblo de Navarcles, regresando de nuestra corta espedicion el mismo dia por la noche.
   En verdad, debemos decir, que a todos nos gustó el monasterio, especialmente los claustros, en donde pasamos en su contemplacion mas de dos horas, ora trabajando para descifrar las alegorias que a nuestro paso encontrábamos, ora devirtiendonos a mirar los preciosos relieves de los capiteles, ora en fin entreteniendonos en admirar los caprichosos dibujos que forman su pavimento.
   Se nos pasó el dia con una admirable rapidez quedando grabados con caracteres indelebles en nuestro corazon los gratos recuerdos, que nos dejó la visita que hicimos al monasterio de S. Benito de Bages. B.


 

III

   El diari manresà La Patria del 28 d'agost del 1935 descrivia alguns aspectes històrics del monestir benedictí: 
   Enguany s'ha complert el primer centenari de la destrucció de Sant Benet de Bages. La relativa proximitat a Manresa i el seu emplaçament en el centre de la nostra comarca fan d'aquest monestir una cosa ben nostra. La brutalitat de l'any 1835 no s'aturà davant d'aquesta joia de l'art romànic, volent destruir el que no era seu sinó fruit dels sacrificis dels seus avantpassats. En aquest número extraordinari, farem l'apologia d'aquest monument i així retrem un homenatge d'admiració i desgreuge a les generacions que el van construir i aguantar durant tants anys, a l'ensems que una reparació a la benèfica Orde Benedictina que el va posseir fins fa justament un segle.
   Per tal de poder fer un estudi una mica clar, dividirem aquest article en diverses parts.
ORÍGENS DEL MONESTIR
   Avui dia, una obra com la de Sant Benet de Bages en les mateixes condicions d'aquells temps, fóra impossible. Llavors era una cosa bastant dificultosa que solament superava el sacrifici i l'abnegació de tots. Per posar una comunitat de monjos en un Monestir, no es necessitava únicament construir aquest, sinó fer donació de terres i de demés béns per tal de que poguessin els monjos dedicar-se als treballs agrícoles i tinguessin les rendes suficients pel sosteniment del monestir. Es per això que en aquell temps una obra havia d'ésser fruit de tots.
   La gent no experta en qüestions de construcció es dedicava a treure terra i altres serveis auxiliars com avui fan els manobres. Els pagesos feien donació d'eines agrícoles i els hisendats de vinyes, boscos, etc. Altres donaven animals domèstics i en conjunt les donacions particulars eren el fonament d'aquests centres d'art i de civilització.
   Tothom hi treballava per l'amor de Déu en la majoria d'aquestes obres, per bé que hi han altres que s'han fet per la força d'un convent entre el senyor feudal i els pagesos que el servien, a canvi d'algunes matèries de primera necessitat que els hi donava aquell com estava prèviament convingut. En aquest cas es feia una església com es podia fer un camí o bé arreglar les fortificacions del castell feudal. També hi ha algun monestir que ha estat construït pels seus mateixos monjos.
   Sant Benet de Bages fou manat construir per en Salla i la seva esposa Richardis, els quals reposen en un sarcòfag al que fou atrai del temple. En Salla edificia l'església en el terreny de la seva propietat. Hi han documents que diuen que l'any 960 hi vivien monjos. Richardis, muller del fundador morí abans de cobrir la nau de l'església. Junt al temple començat, fou enterrada Richardis en un sarcòfag de pedra. Poc dsprés va morir Salla, i els seus fills foren els continuadors.
   Un cop acabada la construcció ve el solemne dia de la consagració de l'església. Es pot considerar aquest dia com una festa major d'aquell temps. De tot arreu surten populars aplecs cap el lloc de la consagració. Les actes notarials revelen la magnanimitat de la festa. La de Sant Benet feta el 3 de desembre del 972, és un exemple. Aquesta acta que va publicar "Marca Hispànica" després del preàmbul, ens explica la solemníssima festa. Hi assisteixen el bisbe de Vic, Frugífer; el bisbe d'Urgell, que era nebot dels fundadors; el bisbe de Barcelona, Pere, vescompte Wuadaldus; el fill i la filla dels fundadors Isarnus i Aigo, respectivament; Xixilona, matrona religiosíssima; l'abadessa Filmera, filla d'Aigo; nobles de Vic i Manresa; al mateix temps que nombroses colles de clergues i seglars i altres de dones amb ciris. Els sacerdots i clergues entonaven alegres imnes al Senyor i l'orgue, des de l'atri, estenia els seus sons per acompanyar les alabances. Els bisbes gairebé no podien passar pel mig de la multitud que presenciava la festa. Com que els fundadors van morir abans d'acabar la construcció, els prelats es dirigeixen als seus fills que foren els continuadors i els hi pregunten perquè havien aixecat l'església, i Isarnus respon: "Per a un monestir". -A llaor de qui? "-De la Santíssima Trinitat, de Sant Pere i Sant Andreu". Pregunten els bisbes: "-Té propietats on recrear-se els monjos que serviran a Déu? I responen: "-Sí, per la divina misericòrdia." "-On? Llavors fan esment de les propietats annexes al Monestir i tot seguit comença una nova sèrie de donacions. Hi ha qui dóna una quartera de vinya; una vinya amb un cup i una bóta per al vi; un prevere dóna unes cases amb terres i molins; un individu anomenat Abbo, dóna un antifonari; un altres Mascaro, dos còdex, un lliçonari i un calze; un prevere humil dóna deu sous; un altre un antifonari; la filla dels fundadors, Aigo, cent sous, una estola, un missal, un gerro i un rentamans i una campana; Filmera, abadessa i filla de l'anterior en regala una altra; les monges fan diversos donatius, cada una en particular. També es dedueix de l'acta, que el claustre era un lloc d'exposició dels béns.
   Mentrestant a l'interior del temple es verificaven les misses de dedicació, cada bisbe en el seu altar, on resaven agenollats i beneïen i ungien l'obra, al mateix temps que signaven a terra senyals misteriosos i predicaven a les multituds. En aquells moments neixia l'església.

ELS RECURSOS ECONÒMICS

   El més general era dotar als Monestirs amb terres de la propietat dels fundadors. Les finques dels religiosos creixien de dia en dia, degut a donacions diverses. Es per això que són reflexes fidedignes dels diferents sistemes de vida, de les distintes èpoques i la situació econòmica que es tradueix en la restauració, conservació i transformació de les obres arquitectòniques.
   A més dels recursos ordinaris propis, tenien les delmes i primícies de rigor, els impostos que els governants els hi donaven i les terres i demés béns concedits en l'acte de la consagració. També s'han de citar les contribucions de les quals sempre se'n donava una part per a les obres dels monestirs; les almoines; els donatius dels reis; i els llegats testamentaris. D'aquests darrers, sabem que el comte Borrell en el seu testament de l'any 993, després d'haver repartit les finques rústiques que posseïa, distribueix el bestiar entre uns quants monestirs. A Sant Benet de Bages ("Sancto Benedicto subtus Navarculas") hi va tcar quatre eugues i quatre vaques.
   Els monjos corresponen també als protectors dels monestirs. Així veiem com els fundadors de Sant Benet, Salla i Richardis, són enterrats en un sepulcre que hi ha a la part exterior de la porta de l'església. El dret d'enterrament en els claustres i les esglésies és cosa bastant freqüent entre els que en vida els havien protegit.

LA PRIMITIVA ESGLÉSIA
   Segons Mn. Guidol de l'acta notarial de consagració de Sant Benet en 972 es dedueix que la primitiva església estava coberta amb fusta. Aquesta, ben diferent de l'actual que data del segle XII, es veu que també tingué tres absis. Es per això que fou consagrada per tres bisbes. Es creu molt possible que l'actual església s'apoia sobre els fonaments de l'anterior.

   L'acta de consagració ens diu que quan els murs del temple arribaren a l'alt, moriren els fundadors. Els seus fills acabaren l'obra que havien començat llurs pares.
   Avui queda molt poc del construït el segle X. Hi ha unes parets que tanquen una sala i també un mur amb des finestres geminades que es creu il.luminaven la sala Capitular. En el claustre actual hi ha sis parells de columnes d'aquell segle, que han servit per l'actual construcció, posterior. Tot el demés és del segle XII, i, algunes coses, encara són més posteriors. En totes les reformes succesives que s'anaven fent, es mantenien els murs antics. Així, doncs, si ens hi fixéssim bé, veuríem com l'església s'engrandí sense tocar el claustre i el campanar. El claustre que es féu el segle XII ocuparia el mateix lloc i superfície que el del segle X, el qual posseïa els finestrals que donen a una sala i a la sala Capitular abans citats. D'altra manera no es poden explicar algunes anormalitats constructives, com per exemple el descentrament de la porta d'entrada a l'església i la galeria del claustre interrompuda pel creuer de l'església. Aquest detall fa creure que l'església actual és posterior al claustre.
   Al claustre de Sant Benet de Bages hi ha una ala que té les columnes de canya tan curta com les del claustre de la nostra Seu. Els seus capitells són així mateix d'escultura bastant rudimentària. S'atribueixen al segle X. Es creu que són restes de l'atri on foren col.locats els sarcòfags dels fundadors. Es molt possible que d'aquestes columnes se'n deduïssin les altres més ben executades i també més esbeltes.
   Tant el claustre com l'església es consideren del segon període romànic, que es desenrotlla els segles XII i XIII. Podria ésser que els finestrals que donaven a la sala Capitular, així com la part vella del claustre, tot amb els seus capitells corintis, fossin coetanis de les columnes de Ripoll, de la primera meitat del segle XI. A les primeres construccions del segle X, es creu que hi pertanyen els murs més antics i sense cap ornament.

COMPARANÇA DEL CLAUSTRE DE SANT BENET AMB EL DE LA SEU DE MANRESA

   Són molt nombroses les analogies que existeixen entre aquests dos claustres. La nostra Seu la trobem citada l'any 818 en les Constitucions d'Oto. En l'any 889 el rei oto, anomenava al bisbe de Vic, Godmar, ausonense i manresense.
   La consagració de la nau del temple antic de la primitiva església de Santa Maria, tingué lloc entre els anys 914 i 947 i ho fou pel bisbe de Vic Jordi. Alguns senyalen l'any 937 com a data segura.
   En temps del comte Ramon Berenguer fou destruïda per Almançor d'una manera tan completa que no deixà ni els fonaments. El bisbe de Vic Oliva, la reconstruí l'any 1020.
   Els capitells del nostre claustre tenen molta semblança als del segle X, per bé que són anteriors, ja que presenten en la meitat superior una forma prismàtica rectangular. Les columnes, a parells, sostenen un àbac comú. Les galeries d'aquests claustres són cobertes amb volta i per tant es necessita contrarestar l'empenta d'aquella. Es per això que el mur interior del claustre és molt gruixut el qual obliga a la doble columna, com a la Seu i a Sant Benet, encara que a aquest darrer hi han uns pilans en el centre de cada ala.
   Dels trams així formats se'n conserva un que és de la primera construcció.
   La canya d'aquestes columnes és extraordinàriament curta, és per això que produeix una impressió pessant, que sembla aixafar l'ànim. A la canya és on hi ha una diferència notable entre la columna de Sant Benet i la de la Seu. Aquesta té sis diàmetres i la de Sant Benet en té set. La proporció de la columna és una cosa que varia amb el temps, però sempre guarda una relació, començant per les més grolleres i acabant per les més belles. Vitrubi assenyalava a l'ordre corinti -de cent parts- dotze a la base, cinquanta sis a la canya i vint-i-sis al capitell; i a Sant Benet vint a la base, quaranta cinc a la canya i trenta cinc al capitell. D'aquí es dedueix ben clarament que les columnes del claustre de la Seu són molt anteriors a les de Sant Benet de Bages. Els constructors i escultors es van perfeccionant i els elements arquitectònics adquireixen cada vegada més elegància i bellesa.
   Aquell fragment de claustre de la Seu és el més antic del romànic; es creu que és obra de la primera meitat del segle X, en que apareix el romànic tímidament. Els capitells contenen una escultura molt rudimentària, gairebé es un esgrafiat, és clar que mal fet. Ni els temes ni la disposició de l'art clàssic. Els temes són executats amb forma barroera, per mitjà de regates més o menys dièdriques.
   De totes maneres, tots els capitells de Sant Benet es creuen anteriors al segle XII, ja que no es veu en cap d'ells la forma dels tres daus de l'abac, característica en els posteriors a aquesta data.

DESCRIPCIÓ ACTUAL DE SANT BENET

   L'església, el claustre i l'abadia, de l'època romànica. L'església està d'esquena al riu. El seu frontís està adherit a un campanar molt primitiu. Això va ésser la causa del descentrament de la porta. El desnivell del terreny va fer que aquesta porta es trobés més alta i va exigir uns graons per baixar, un cop un és dins del nivell del temple. Ensems proporciona llum natural a la cripta que hi ha sota el presbiteri, per mitjà d'unes finestres que encara sobresurten del nivell del terreny. La porta d'entrada a l'església és molt severa, de caràcter molt auster, molt d'acord amb el demés del monestir. Està formada per quatre arcs semicirculars. Els tres angles entrants dels quatre arcs, estan tapats pels corresponents tocos, també semicirculars i apoiats sobre respectives columnes. Els capitells representen animals, vegetals i llanades. Al frontis hi ha també una finestra semblant a la porta, però més senzilla. Aquest façana no té cap altra accident. La del costat N. remata amb una fila d'arcs segats i té tres finestretes del mateix estil.
   El campanar està sobre el centre del creuer i consta de dos pisos de finestres romàniques. Les del pis de dalt estant partides en dues per una senzilla i rudimentària columneta. Es molt bonic.

LES ACTIVITATS DEL MONESTIR

  Tenia escola de primer ensenyament. També hi havien educat alguns nobles. Tots els dies la Comunitat resava al cor, com tenia obligació i es celebrava missa cantada les festes de precepte. Cada any s'hi celebraven tres pontificals, que tenien gran solemnitat: per Sant Benet, Sant Valentí i Nadal. Els monjos també es dedicaven a predicar i a confessar. Les cel.les dels frares donaven totes a un mateix corredor. Menjaven tots plegats, havent-hi lectura per la Quaresma i els divendres de tot l'any. El monestir donava anyalment a cada individu 32 duros, dos parells de sabates i dos llençols. Amb això havia d'atendre a tot, excepte el dinar fet en comunitat. A la mort d'un monjo, passaven tots els béns al monestir.
   La Comunitat constava d'onze o tretze monjos, tots ells procedents de Montserrat. Els monjos d'aquest monestir, quan arribaven a certa edat, eren portats a Sant Benet, lloc de repòs.
   Per tant, gairebé tots els monjos que l'habitaven eren vells. Allà anaven a morir.

LES PROPIETATS DELS MONJOS

   Aquest monestir era molt ric. Tenia primerament una finca del terme anomenat "Vall dels Horts", que arribava a tenir 365 quarteres. A la part alta d'aquesta propietat, hi ha l'ermita anomenada "Puig de Sant Valentí".
   Posseïa també el Priorat de Castellfullit de Riubregós, del terme d'Igualada, i el de Sant Pere de les Preses a Olot.
   Eren de la seva propietat tres cases: una de Sant Fruitós, una altra de Navarcles i la tercera del terme de Rocafort. També cobrava el monestir les delmes suprimides l'any 1823, així com l'import dels censos.
   A les seves propietats, el monestir tenia jurisdicció de senyor feudal, i, per tant, anomenava batlle.
   El tros de paviment que queda, ens fa suposar com fóra el conjunt. Està comopost de pedres de riu, formant dibuixos curiosos.
   La paret interior del claustre consta de sis arcs per banda, separats cada tres per un pilar que fa de contrafort. Total hi ha seixanta quatre columnes. S'ha pogut observar que, dintre els capitells els assumptes religiosos i populars es troben a la part de la galeria i altres, inspirats en la flora a la banda del jardí.
   El claustre mideix de N. a S. 21,50 m. D'E a O, 21 m., o sigui de planta quadrada. L'amplada de la galeria és de tres metres.
   Al Ponent del claustre hi havia l'abadia, que era romànica a les portes i a les finestres geminades. Per la porta de l'abadia es passa al pati interior on hi trobem una façana gòtica, amb els seus finestrals i la seva porta dovel.lada.
   La devoció que es tenia a aquells indrets a Sant Valentí, era enorme. Per qualsevol cosa que passés, s'anava a pregar al monestir, sobretot quan hi havia molta sequedat. Després de les funcions religioses que es feien a l'església a les quals concurria tota la gent de la comarca, àdhuc la de Manresa, es feia una solemne processó amb les despulles del Sant, presidida pel P. Abat, amb mitra i bàcul. S'arribaven fins el Llobregat i posaven les relíquies sobre una pedra que hi ha a la vora, anomenada "Còdol de Sant Valentí". Després de resar, el P. Abat agafava aigua del riu i l'escampava pels quatre punts cardinals. També el diumenge sobre el de Sant Valentí, de tot arreu sortien aplecs cap al monestir.
   L'urna que conté les restes de Sant Valentí, avui a l'església de Navarcles, té una forma semblant a les urnes dels nostres Cossos Sants, o sigui purament gòtica. A les seves cares hi ha relleus i dibuixos amb plata, completament barrocs.
   Ocupaven les finestres de la torre del frontis, quatre campanes i, el rellotge n'havia posseït altres dues.
   Del claustre són notables els sepulcres, alguns dinre de nínxols gòtics. Altres reposen sobre mènsules.
   Es notable un que està sostingut damunt quatre cpolumnes i a la seva tapa, de dues pendents, hi ha uns cèrvols esculpits. Es d'un gòtic molt primitiu, quasibé tocant al romànic.
   Exteriorment surten bastant els braços del creuer i l'absis gran i semicircular, el qual conté tres finestres.
   La planta de l'església de Sant Benet forma una pefecta creu llatina. La llargada de la nau és de 30 metres i l'amplada de 7,50. El creuer té 18,80 per 6,50. Tant el creuer com la nau estan coberts amb voltes de canó, lleugerament apuntades i sostingudes per tres arcs transversals. El creuer que està més alt que el restant del temple forma el presbiteri. Aquesta església té sis altars, tots ells col.locats en l'absis i el creuer. L'altar major és dedicat a Sant Benet, ocupa tot l'absis i consta de quatre pisos amb els diferents ordes.
   En el sòcol hi ha la data de la seva construcció, 1644. En el centre de l'altar hi ha la imatge del Sant a un tamany natural. Al seu costat hi ha unes teles pintades amb escenes de Sant Benet. En el braç del creuer corresponent a l'Evangeli hi ha tres altars. El del cap és dedicat a Sant Valentí. Es barroc i està daurat. Els altres dos altars són dedicats a Sant Salvador i a la Verge del Roser. L'altre braç del creuer o sigui el de l'Epístola, té dos altars, dedicats a Sant Miquel i al Fill de Déu. En alguns llocs del presbiteri s'hi veuen troços de paviment, molt bonics, també de l'època del barroc.
   La pica d'aigua beneïda de la porta principal és de marbre blanc i també d'època barroca.
   L'orgue és col.locat sobre una mènsula, sostinguda a la paret del sud de l'església, i s'hi entra per una porta romànica.
   Aquesta església és molt severa i senzilla, però produeix mal efecte les cornises i altra decoració que, anys posteriors, li han volgut imposar.
   Posseïa des de la fundació, moltes relíquies de Sant Valentí, tancades en una urna de plata i col.locada a la cripta de sota el presbiteri, les quals van ésser traslladades després a l'altar del seu nom. Quan tragueren aquestes relíquies, la cripta fou destinada a guardar les sepultures dels monjos.

BREU HISTÒRIA DE LA COMUNITAT

   El primer abad fou Abboni, a la mort del qual alguns es van voler apoderar dels seus béns, però degut a la protecció del Comte Borrell i a l'energia de l'abad Ramio, antic canonge de Vic, va assolir gran prosperitat. Se li van afegir vint esglésies parroquials, en les quals l'Abat exercia jurisdicció de bisbe.
   Durant la pesta del 1348 que tantes vides va trencar a Catalunya i Aragó, moriren tots els monjos menys dos, havent de convocar a Capítol a altres dos Pares, per tal d'elegir Abad. El Papa Climent IV confirmà el nomenament fet en aquestes condicions anormals.
   Fra Pere de Frigola en el segle XVI, va fer surar l'observància i la disciplina, per això se l'anomena segon fundador. A la seva mort ocorreguda l'any 1576, quedà vacant la dignitat per divuit dies, esperant Felip II una ocasió adequada per fer dependre aquest monestir del de Montserrat, a canvi de Sant Pau del Camp de Barcelona, on volia establir el Col.legi General, com ho féu l'any 1593. Des d'aquesta data, encara que continuava nomenant-se abadia, era una dependència de Montserrat. L'abad d'aquest darrer monestir nomenava el Superior de Sant Benet, hi feia les visites reglamentàries i governava el Col.legi on s'educaven els monjos dels dos monestirs i del de Guíxols.
   Aquesta casa no va sentir la influència devastadora de la guerra de la Independència, com n'hi ha d'altres. Molts dels monjos que van fugir dels seus monestirs per causa de la guerra es refugiaren a Sant Benet. L'any 1824 tenia aquest monestir una vida completament normal, amb dinou monjos i set criats.
   Des del començament del segle passat fins l'any 1824, foren abats els monjos següents: P. Espina, gran matemàtic; P. Burgués; P. Blasco; P. Lampuig i altre volta els Pares Espina i Blasco. En 1824 puja el P. Mulet que morí essent abad l'any 1827. El succeí el P. Espina. El darrer era el P. Garric, que començà en 1828. Alguns diuen que era un eloqüent orador.
   Entre els homes il.lustres de Sant Benet hi figura el P. Gaspar Tàpies, professor de Teologia, cronista del rei de França, censor de la Inquisició i eminent erudit.
   L'any 1835, Sant Benet de Bages moria víctima de les feres que es proposaven destruir els puntals més ferms de la societat. Avui únicament ens queda el seu cos exànim i mig descompost, que ens dóna una petita idea del que fou en vida. Dintre seu hi manca quelcom que li donava aquella vida, aquella espiritualitt. Hi manca l'ànima.

LA SEVA DESTRUCCIÓ

   A l'any 1835, la seva Comunitat es composava, dels següents monjos:
Sacerdots
M. I. Sr Fra Bernat Garric, abad
Fra Joan Planes, prior
Fra Raimond macià, majordom
Fra Agustí Bragado
Fra Gregori Perelló
Fra Tomàs López Guitiàn
Fra Santiago Pons
Fra Angel Giménez, qui es trobava regentant el priorat de Castellfullit.
Fra Agustí Díaz
Fra Damià Hermosilla

No sacerdots
Fra Isidre Bojons, diaca
Fra Marian Baltà, llec
Fra Martí Noguera, llec, mestre de primeres lletres en l'escola del monestir.

   La casa matriu, Montserrat, enviava a aquesta filial, situada gairebé a despoblat, aquells monjos que per llur edat necessitaven repòs, i així gairebé la totalitat dels qui en 1835 habitaven Sant Benet, eren d'una edat molt avançada. L'abad Garric estava auriolat de rellevants qualitats que el feien molt apte per al comanament, en el qual estigué empleat des del dia de la seva primera Missa. Durant el període constitucional, fou prior de Montserrat, ja per segona vegada, càrrec que li costà ésser pres a Barcelona. De 1824 a 1828, ho fou de Bages: en l'últim d'aquests anys, entrà d'abad al mateix cenobi i finit el 1832 el seu quadrienni, fou reelegit. Així la revolució el trobà encara relativament jove, doncs tenia 49 anys d'edat.
   Ja a l'any 1830, l'esmentat Abad, al veure la revolució francesa que destronà el llegítim rei de Franá, Carles X, conegué la malícia dels temps, i el perill que amenaçava a les Ordes monàstiques.
   Quan el 1833 morí Ferran VIIè. no fou pas desconegut d'aquells monjos el rumb que prendria la cosa pública i s'oí entre altres aquesta expressió: "Estem insegurs". Però, a malgrat de tan fonamentades temences, poques coses posaren a salvament.
   El darrer consell es celebrà el dia primer de juliol de 1835 per a l'aprovació ordinària de comptes. El presidí l'abad Garric i actuà de secretari Fra Joan Planes.
   No es feren esperar els esdeveniments del nefast any 1835. En aquella època no hi havia correu diari, i la notícia de l'atemptat contra els convents de Barcelona perpetrat la nit del dissabte, dia 25 (festivitat de Sant Jaume) no arribà a Bages fins el dimecres, dia 29. L'Abad, a l'obrir la correspondència i assabentar-se del crim, quedà acovardit; reuneix la Comunitat; li comunica la nova deplorable; reparteix als monjos els fons comuns; els faculta per tal que cadascun prengui el determini que li plagui per tal de salvar-se, i els anuncia que ell fuig. Hom suposa, que en aquells moments posà a bon salvament el cos de Sant Valentí, la seva urna i algunes alhages i ornaments del monestir, i se'n pervingué a dormir a Manresa. Més tard passà a residir a França, d'on retornà temps després.
   Els monjos, alguns dels quals procedien de províncies, continuaren en el monestir fins el dia següent, mancats de consell i de mitjans convenients. Uns anaren a trobar el sastre, altres al col.lector o procurador, altres al primer que passà en demanda de trajos seculars; i obtinguts aquests, fugiren. Durant la nit del dijous el Prior P. Joan Planes i el monjo Tomàs López Guitian, sortiren amb un carro que els deixà a la fàbrica del Pont, i en el que hi portaren juntament amb les seves persones el seu equipatge. Més, a uns dos-cents passos del cenobi reberen una descàrrega de fuselleria a crema roba, una de quines bales trencà la cama, entre la cuixa i el genoll, al P. Prior i el P. Guitian rebé un cop de sabre al cap.
   Amb penes i treballs els religiosos s'abscondiren entre les vinyes properes i els agressors s'apoderaren dels equipatges i fugiren. A l'endemà, de matí, el P. Planes fou recollit ferit i traslladat a Sant Fruitós, on se'l curà, continuant-hi fins al restabliment de la seva salut. El P. Guitian, curat també, fugí a França i s'establí a Perpinyà, on visqué molts anys, no volent mai més tornar a Espanya.
   El P. Bragado, de vuitanta vuit anys d'edat, morí a Manresa poc temps després de l'exclaustració.
   Els demés monjos, a l'escapar-se del cenobi, s'amagaren on poderen.
   Mai no s'ha pogut saber quins foren els agressors més amunt esmentats. Hom creu que era una partida de quatre o cinc escamots de Navarcles, ocults sota rigorós secret, doncs d'haver-se sabut, el comandant d'aquell lloc, home molt recte, no ho hauria deixat tolerar.
   El senyor en Jaume Padró, patge de l'abad, i llavors present al monestir ens acabarà d'explicar la catàstrofe d'aquest amb les següents paraules: "Abandonado el Monasterio por los monjes, los pueblos vecinos de Navarcles y San Fructuoso, con insolita avidez se echaron sobre él a par de milanos sobre una paloma. Sacaron cuanto pudo pasar por las puertas, y con el fin de hallar tesoros escondidos destrozaron terriblemente. Lleváronse hasta las barandas de algunos balcones, y los cristales que estaban al alcance de las manos. Algunas mujeres al paso que iban lamentado el hecho de haber quitado los monjes, y que clamaban !pobres frailes, pobres frailes! !que lástima de haberles hechado!, preguntaban por donde se hallaban las tinajas de aceite y halladas, llenaban de este líquido las vasijas y cántaros que llevaban preparados. Con el fin dicho de hallar tesoros se derribaron tabiques, se levantó la losa de la sepultura de la cripta, lomismo que la de los sarcófagos del claustro, y se fué destruyendo. La iglesia es la que quedó mas ilesa, bien que el órgano sufrió destrozo en una buena parte. Y cosa tristemente admirable, tanto squeo y destrucción se perpetró en los dos primeros días. Yo, empleado como estaba en el monasterio, conocia perfectamente el orden y arreglo desperfectos de aquella casa: la vigilia del domingo siguiente a la salida de los monjes, y ya se hallaba todo como dejo indicado; de modo que los dichos saqueo y destruccion se perpetraron en los días que mediaron del jueves 29 de julio al domingo 1 de agosto; circunstancia que me dejó tristemente admirado.
   No puedo olvidar un hecho por demás elocuente, a saber, que la primera providencia de los saqueadores consistió en incendiar el archivo, pues este incendio se perpetró en la primera noche después de la fuga de los monjes" Tals eren els "nobles" ideals que movien als propagadors de la llibertat!
   "Tardía vino después una orden superior mandando que los alcaldes recogieran los documentos, libros, cuadros y demás objetos de arte, pues ya el archivo habia sido presa de las llamas, todo lo del convento estaba destrozado menos la biblioteca, y los mismos encargados de los pueblos donde había monastrios y los caciques mermaron lo que les plugo de lo que las masas incendiarias dejaron."
   A l'any 1839 o 1839 els carlins pujaren al campanar de Bages y trencaren les quatre campanes del culte i les dues del rellotge, emportant-se'n aquest metall a Berga per a fabricar canons.
   Semblantment al que féu amb les demés cases de religiosos, l'Estat, una vegada fugits aquests, s'apoderà de l'edifici i dels béns de la Comunitat de Sant Benet de Bages.