 |
LLUÍS GAVALDÀ : " NO CANTARÉ MAI EN CASTELLÀ "
Aquesta afirmació
la repeteix diverses vegades al llarg de l'entrevista, i és que
Lluís Gavaldà ho té molt clar, mentre el català
no estigui en una situació normalitzada Els Pets no cantaran en
cap altra llengua. Acostumats com ens tenen les estrelles
del rock actuals a fer frases lapidàries que no tenen ni cap ni
peus, Gavaldà és un ídol que toca de peus a terra.
No té herois, només creu en les persones de carn i ossos.
Reconeix que les lletres de les seves cançons són més
tremendes que no pas poètiques, però afirma que ho fa perquè
parlar de coses que estan bé és molt avorrit. Les seves arrels
són a Constantí, al camp de Tarragona, que malgrat estar
al camp no és, precisament, verd el que l'envolta. La petroquímica,
els abocadors, la contaminació i sobretot la pudor, han marcat les
cançons d'aquest músic que considera Tarragona la ciutat
més bonica del Principat.
- Quan vau començar a tocar volíeu irrompre tant com ho fa un pet?
La nostra intenció era molt senzilla. Quan nosaltres vam començar ja es feia rock català però era un rock que no ens agradava gaire. Era molt repentinat i volíem desmarcar-nos del rock català que es feia a Catalunya. Era molt ben tocat, amb teclats, molt poca guitarra i molt poc rock. No volíem que se'ns identifiqués amb aquella llista de grups.
- I d'on us va venir aquest nom ?
Principalment la
raó de posar-nos Els Pets va ser perquè pensàvem que
duraríem quatre dies i que tant feia com ens diguèssim, els
rots, els présecs, els capullos...
Després,
pensant a posterior, Els Pets vol dir sortir de nit, anar de marxa, festes,
és una mica la nostra filosofia. Ah, i a més l'escatologia
és una cosa molt catalana.
Un nom és
una cosa que la poses i penses que ja la canviaràs. Quan vam començar
vam fer una llista de noms i aquest va ser l'únic que no va rebre
ni un vot i això ens va fer gràcia i el vam agafar. Un amic
nostre ens va dir que no teniem collons de posar-nos-el i ens vam picar.
No era massa important, la nostra idea era que tocaríem al poble
i prou.
- Has parlat de l'escatologia, però les vostres cançons no són escatològiques...
No, en absolut, ni les nostres lletres tampoc. La gent ens pregunta per l'escatologia. El nom és com una creu, dir-se Els Pets és una creu. La gent espera que siguem com la Trinca, que fem cançons humorístiques, que siguem molt graciosos i, la veritat és que no es correspon gaire amb les nostres lletres, que acostumen a ser bastant tremendes, terribles, de la gent que s'ho passa malament, d'històries de desamors i coses que passen que no ens agraden i coses així.
- Viure al costat de la petroquímica ha marcat molt les vostres lletres, no'
Es que és molt dur. A no ser que tinguis un alt contingent de massoquisme és molt difícil que t'agradi viure al camp de Tarragona. Si tens una mica de sensibilitat ecològica és impossible. No cal que siguis un gran ecologista, només que tinguis una mica d'olfacte i vista ja veus que és molt dur. Allí ens ho han col·locat tot, Constantí té el rècord Guinnes de merda per càpita. Hi ha un abocador d'escombraries, un aparcament de matèries perilloses, de camions cisterna, ara faran un crematori de residuos tòxics i un de residus clínics i tenim el complexe petroquímic més gran de l'Estat i tot allí.
- Encara et fa patir Constantí?
És duríssim. A Constantí quan et lleves, allò de maleir la pudor és veritat. Als estius has de dormir amb les finestres tancades per més calor que tinguis, perquè la pudor és tan horrible... El més dur és que la gent al final s'hi acostuma i no la sent, jo ara visc a Tarragona i vaig a Constantí a assajar cada dia i la sento molt, en canvi, en Joan que viu a Constantí no la sent. Jo li dic "tio, que no sent quina pudor que fa?" i em diu que no. Això és el que em va fer més por i vaig dir " jo foto el camp d'aquí".
- Quan escrius una cançò tot fa molta referència al que t'envolta...
Sí, això és una cosa que intento fer conscientment. Sempre m'han agradat els conjunts com els Beatles que quan fan lletres parlen de Penny Lane, el carrer on jugaven quan eren petits o Strawberry Fields, un altre lloc de Liverpool. No m'agraden els conjunts que intenten evitar els seus punts de contacte, que intenten ser internacionals i no parlar de res en concret, perquè tothom es pugui identificar amb ells. Nosaltres creiem que has de començar dient quines són les teves arrels, d'on vens i, d'aquesta manera ets molt més creïble, perquè la gent et pot situar. Quant fas lletres, vulguis o no, parles del que sents i del que veus i això està emmarcat pel lloc on t'has fet gran i pel lloc on vius, no ens agrada amagar-ho. Em sembla una mica estúpid parlar dels carrers de Brístol quan jo no hi he estat mai a Brístol.
- Reivindiqueu el que són les vostres arrels?
Sí, exacte. Una mica reivindiquem d'on som, no perquè sigui un lloc molt maco, tampoc som partidaris de reivindicar-ho en plan triomfalista. Ho reivindiquem com el lloc on ens ha tocat de viure i que ens agradaria que fos millor.
- Quins són els vostres orígens musicals?
Som més escoltadors
de música que no pas músics. Des dels tretze anys que col·leccionem
discos i en som uns grans col·leccionistes. Ens agrada la música
i això ha fet una mica que les nostres arrels siguin tant variades,
tot i que sí hi ha un punt clau i que és molt obvi en la
nostra música són els Beatles. Ells i tot el que és
pop britànic, almenys a mi és el que m'ha influenciat molt
més, jo sóc un hiperfan del pop britànic. Però,
m'agrada escoltar-ho tot, m'agrada l'ska, el soul, m'agrada molt la música
negra. També ens ha influenciat moltíssim el que va ser la
"movida madrileña", el que vam atrapar quan teníem divuit
anys: Radio 3, Nacha-Pop, Los Secretos ...
- Si dius que t'agrada tant el pop britànic i, havent estat professor d'anglès, no has pensat mai de cantar amb anglès?
No, perquè
jo tinc un anglès de Vallfogona. Hi ha una cosa que trobo una mica,
no diré estúpida però sí una mica incongruent
i, és que crec que la millor manera perquè la gent et cregui
és cantant en la llengua en la que parles i en la que penses. és
una opinió molt personal meva. Per a mi les lletres són importants,
m'agrada que diguin coses. No m'agrada que la lletra sigui un suport de
la música. M'agrada cantar en la llengua en la que la gent em pot
entendre. ( no sé vosaltres, però
a mi em sembla que l'he sentit cantar amb anglès a més d'un
concert ... només una cançó, però amb anglès
... )
- Faries una cançò amb castellà per a explicar als espanyols quina és la realitat catalana?
No, una cançó
en castellà no la faré mai. No la faré mai per una
senzilla raó i és que Els Pets, quan vam començar,
vam prendre un compromís que era que no cantaríem mai en
castellà per una qüestió social i política. No
és cap menyspreu cap el castellà. L'idioma nno és
el que compta, sinó el que es diu. No volem haver de renunciar als
nostres principis per poder tocar fora de Catalunya. Amb això ja
sabem que ens tanquem moltes fronteres, que som un grup anormal, però
que el nostre país també és anormal. (
anormal : no-normal ... és molt diferent de sub-normal
... que quedi clar, eh? )
Mentre Catalunya
i el català es trobin en la situació en la que estan, només
cantarem en català.
( i una cançó
amb anglès ...)
M'agradaria que
quan fos vell la gent es recordés de mi per haver fet alguna cosa
per la meva llengua i per la cultura del meu país. El dia que Catalunya
estigui en una situació normal cantaré amb el que vulguin,
en castellà, en portuguès, en hebreu, (
ja en sap, d'hebreu i portuguès? o simplement pensa que no el necessitarà
perquè mai serem un país normal ? ) el
que vulguin, però mentre Catalunya no sigui un país normal
sempre cantaré en català.
- Des de la pujada del PP a molts ajuntaments d'Espanya, han estat cancel·lats molts espectacles de companyies catalanes...
Nosaltres ja ens hi hem trobat. Per ara se'ns han acabat totes les actuacions al País Valencià. Fa un temps teníem signat un contracte per a un concert i quan faltaven quinze dies perquè hi anéssim a tocar, ens truquen i ens diuen que no hi anàvem, que en lloc nostre hi actuaria la Pantoja. És molt fort, no s'entén.
- Què és, rock català o rock en català?
Això del rock català va començar a finals del vuitanta. Vam sortir un munt de grups que fèiem rock i que cantàvem en català. Va haver-hi un temps que sempre érem els quatre inevitables, Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets i Sau. En aquell temps es va posar de moda anomenar rock català al rock que es feia a Catalunya, encara que cantessin en castellà. Jo crec i, això és una opinió personal, que allò no era rock català. Tothom pot dir el que vulgui, però si cantes en castellà no fas rock català. La diferència entre rock català i rock en català no existeix, el rock català s'ha de cantar en català. Però aquesta etiqueta ha passat una mica de moda i els grups que surten ara diuen que ells no fan rock català. Tot el que sigui etiquetar-me en català no em molesta, però nosaltres hem aconseguit passar de ser un més dins del que era rock català, a ser Els Pets.
- És difícil ser famós i viure en un poble?
En primer lloc jo no sóc famós, sóc conegut. El famosos són Rociito i el seu novio guardia civil. Nosaltres només som coneguts. Quan ets conegut i vius en un lloc tota la vida, la gent no et para i diu "mira, el cantant d'Els Pets" , sinó que diu "mira, aquell pesat que cada dia va a buscar el diari mig adormit". És més pesat quan surts del lloc on vius perquè la gent no està acostumada a veure't i se't tira al damunt per dir-te coses. A Constantí això no ens passa, jo sóc el noi de Cal Ros i el Joan és el de Ca Marinera. Només costa ser famós ( conegut, no? ) quan ets fora d'on vius. Però ho haig d'acceptar perquè la gent que et diu coses és qui compra els teus discs i, és gràcies a ells que jo puc viure del què m'agrada i llavors els haig d'agrair el que fan ( doncs, de res ... ). Hi ha dies que no estàs d'humor per aguantar la gent, però t'has de mossegar la llengua i no dir res.
- Creus que als catalans els fa falta més rauxa que no pas seny ?
El problema que tenim els catalans és que sempre hem tingut un ecés de seny i una mancança de rauxa. A vegades, em poso histèric i m'agradaria no ser tan educat i dir-ne quatre de grosses a personatges com en Lizondo, per exemple. Quan sento coses com les que ha dit aquest senyor em bull la sang.
- Podries definir el mot Rauxa?
Crec que és el que tots necessitem
per viure. És el que necessitem per llevar-nos cada matí.
Sense rauxa no es pot fer res. Penso que és l'element bàsic
que necessitem per viure i per tirar endavant.
LLUÍS GAVALDÀ
: PAS A PAS
- Què faries si no fossis cantant?
Segurament seria professor d'anglès en una acadèmia.
- Però de no cantar, què hauries volgut ser?
M'hauria agradat ser jugador de futbol o director de cinema.
- Una passió.
No en tinc cap, però podria dir el futbol i el Barça.
- Un somni.
Ser cantant d'un conjunt de rock.
- Però això ja ho ets ...
Sí, però quan vaig a dormir penso que tant de bo tot això no sigui un somni. Per a mi sempre serà un somni fer el que estic fent.
- Una fòbia.
Les persones que no et deixen dir res. No les aguanto, quan comencen a fotre rotllo els dic que haig d'anar al lavabo i no torno.
- Un heroi.
No en tinc cap. Només crec en persones de carn i ossos.
- Un disc d'Els Pets.
Brut Natural
- Una cançó d'Els Pets.
'Vespre' i 'Pantalons curts...'
- És fàcil viure a Catalunya?
Crec que és tan fàcil o tan difícil com viure en qualsevol altre lloc.
- I viure al costat d'una petroquímica?
No, és molt dur.
- Què et fa pensar la paraula Bòsnia?
Em fa pensar en una impotència olt gran.
- Què vols ser quan siguis gran?
Un vellet jove d'esperit.
- Quina és la pregunta que sempre et fan?
Per què ens diem Els Pets i per què no cantaré mai en castellà.
cLiCa AqUí pEr ToRNar ENrrERa