Els vegem deambular al nostre voltant sense cap dret. Alló que els correspon segons l'ordre establert.

 De fet, no existeixen. Excepte com a carnassa per a aus de rapinya. Només son noticia en cas de tragedia.

 Están en l'ostracisme. Un dels pitjors cástigs que se li pot infligir a un ésser huma. Encara que están entre nosaltres, no están per a nosaltres. Demanen que se’ls escolte i no reben cas; esperen el nostre empar i obtenen el nostre menyspreu  o la compassió en els millors dels casos.

 Són els "bojos".

 Per no saber, ja no saben ni qui són. Els impedim fer la seua identitat en públic i en privat. La seua existència, doncs, es clandestina. Inclús el seu patiment ho es. La seua maláltia l'amaguen als no íntims i mes perqué no poden. El pánic al rebuig.

No hi ha lloc per a ells entre nosaltres.  No tan sols un sublloc. Són no persones. Els pertoca un no lloc. En l'ámbit privat, tenen com a molt un buit.

No és possible concebre una posició més insostenible.

 La seua incomunicació és total. De l'altre i de si mateixos. Entre ells, es limiten a compartir queixes i lamentacions, reguitzells de desgràcies, comentaris d'altres  - familiars, professionals,..- , els medicaments que es prenen,..

L'autoexclusió, el correlat de l'exclusió. L'exili interior, el fruit de la desconfirmació social. Fugen del dolor i del patiment i deixen d'existir. Tancats en una presó, opten per fer-se endins un refugi.

Es mortifiquen a soles. Han assumit l'estigmatització. Ja no conceben ser subjectes de la seua pròpia historia. Un determinisme total. La desesperanca ha fet niu en el seu ésser. Per a ells, la vida fa temps que ha deixat d'existir. L’ordre establert que els margina i arracona ja es l'ordre natural.  La seua biografía no pot canviar. Han perdut la veu, han perdut la paraula.

Només uns pocs aliáts parlen per ells. Familiars - quan ocorre - i alguns simpatitzants, normalment professionals del ram : psiquiátres, psicólegs, assistents socials,.. El mínim desitjable, viure entre nosaltres, sembla un impossible.

Atomitzats, no poden fer cap pressió.

 El descrédit arriba també a familiars i, fins i fots, als pocs amics, si en tenen. La seua xarxa de relacions està empobrida, doncs, al mínim. Així, augmenten les hospitalitzacions i es minva mes la xarxa. Un cercle viciós.

El patiment retomba cap a dins. No se sent. Un mur invisible ho impedeix. Un mur teixit amb la nostra insensibilitat. La empatia sui generis dels "normals". Un gos té més reconeixement. Són els bucs emissaris que porguen els postres pecats.

Així, el tractament mèdic es desvirtua. Es queda en teràpia simptomàtica - lobotomia mental , en diuen els crítics. I el psicològic només serveix com a suport per tolerar el patiment del dia a dia. Falta allò fonamental. La intervenció directa o indirecta en el context.

Sumits en la dissort i la infelicitat, arriben a creure que un destí malèfic dirigeix les seues vides. Comprensible.

Estan privats de la satisfacció de les mes bàsiques necessitats humanes : afecte, comprensió, pertanyença, consideració, reconeixement,.. La seua identitat es fractura entre la presó i el refudi.

L'estat de degradació i postració és ja una segona natura.

Només demanen compassió - sobretot als qui els menyspreen. Però el seu crit de dolor a penes troba destinataris. Es una causa amb pocs partidaris. No tenen qui els escriga.

I la seua tragèdia es consumeix en el silenci i el seu patiment es per en l'infinit, com el remor de les ones.

Grup de solidaritat  M-D de València

València, a 15 de maig de 2.003